Menja’t els rics!

Eat the rich!, és un vell lema de l’anticapitalisme dels 80, popularitzat pels infatigables Aerosmith l’any 1993, que beu d’una frase atribuïda a Rosseau: «Quan la gent no tingui res més per menjar, es menjarà els rics».

Els darrers 30 anys han passat dues coses aparentment contradictòries: ha disminuït la pobresa mundial, a causa del brutal creixement econòmic al continent asiàtic, i s’ha incrementat la desigualtat, arreu però també a les societats considerades desenvolupades. Forbes comptabilitza 3.028 mil-milionaris (en dòlars o euros, tant se val) al món l’any 2025 i OXFAM explica que l’1% de la població del món acumula més riquesa que el 95% sumat. Els superrics són cada cop més rics i la corba de la distribució de riquesa per percentils s’enfila cada vertical per l’extrem dret de la gràfica. I és que si tens una fortuna de diguem-ne 301 milions d’euros disponibles i te’n quedes 1 per les teves despeses corrents, en pots invertir 300 en productes financers segurs, però de rendibilitat moderada, posem un 5% anual, i al final de l’any n’hauràs guanyat 15 més, 40.000 € al dia, sense fer res. Uns diners que, a sobre, amb una mínima enginyeria fiscal, pagaran molt pocs impostos.

Això està posant en perill no només la sostenibilitat del model econòmic, teòricament basat en la competència i la innovació, sinó també la mateixa democràcia, perquè aquests mil-milionaris ja no es conformen a ser rics del cagar sinó que ara volen també governar i dirigir el planeta que creuen haver comprat.

Tant és així que fins i tot el Partit Socialista Europeu, la socialdemocràcia oficial, s’ha fet seu un lema proper al que abans comentàvem: Tax the super-rich. Sí, d’acord, hi ha afegit un súper perquè no sembli que volen apujar els impostos a la classe mitjana; i ho diuen ara que no manen a quasi enlloc (ja sabem que després tenen tendència a la marxa enrere); i també sabem que no tot s’arregla amb fiscalitat, que hi ha una desigualtat anterior en l’accés a la propietat i en la relació capital-treball. Però en això, en la necessitat d’augmentar els impostos a les grans fortunes, hi està d’acord tota l’esquerra, del mig a la punta, i una gran majoria de la població. Doncs ja és hora que ho convertim en la cançó de l’enfadós, en una reclamació constant i creixent que no s’aturi fins que el Parlament Europeu i el Consell de la Unió posin fil a l’agulla. Perquè suposo que aquestes alçades tothom sap que mesures estructurals com aquesta, o es fan a nivell supranacional, europeu en el nostre cas, o són del tot inútils.