Què necessita la indústria

La Generalitat ha encarregat l’informe «Què necessita la indústria catalana» per tal de preparar la redacció del nou Pacte Nacional per a la Indústria (PNI) 2026-2030. En ell s’intenten abordar reptes com la desindustrialització de les ­economies avançades, la penetració de la intel·ligència artificial, la transició energètica i l’avenç en l’economia circular. L’informe conté una seixantena d’articles agrupats en set grans àmbits: una indústria amb productes i processos sofisticats, tecnològicament complexos, una indústria amb productes, processos i empreses més sostenibles, una indústria amb les persones al centre, una indústria amb infraestructures de suport, els clàssics factors de competitivitat empresarial revisats, una diversificació de l’economia catalana i una indústria amb una societat i una administració properes.

Catalunya mai ha tingut riqueses minerals, ni un sòl especialment favorable a una agricultura o ramaderia altament productiva. Però aquestes dificultats han incentivat l’aprofitament de la posició geogràfica, arran de mar, i la creativitat humana per a liderar totes les revolucions socioeconòmiques de la Mediterrània europea. A l’Edat mitjana amb la revolució comercial que va innovar en el dret marítim dels mercaders i les delegacions dels Consolats de Mar; així com amb la creació del primer banc públic: la Taula de Canvi. Al final del segle XV, la revolta dels remences és la pionera a Europa en eliminar les pitjors càrregues feudals i això permeté l’eclosió d’una pagesia més arrelada a la terra i que encetà la revolució agrària destinada a l’exportació. I finalment, malgrat l’ensulsiada de 1714, la precoç revolució industrial permeté el desenvolupament més important a la península i a la Mediterrània, només comparable al del nord italià.

Avui, al davant d’una nova revolució econòmica, Catalunya no pot deixar-se anar pel pendent d’una societat de cambrers i paletes, amb tots els respectes a les respectives professions. Ha d’aspirar a produir i crear objectes i coneixements que serveixin per millorar el benestar i la prosperitat pròpia i universal. I això, només s’assolirà amb la continua aposta per la indústria que encara representa el 20% del PIB; i que, afegint-hi els serveis a la producció, interioritzats fa uns anys a dins de cada empresa, ja sumen el 50% del PIB. Amb aquesta aposta s’obté una ocupació de més qualitat (menys atur i temporalitat, alhora que majors salaris, i deixa d’atraure’s una immigració disposada a ser explotada en una economia de serveis mal pagats)

L’àmbit industrial és més innovador i productiu que la mitjana de l’economia catalana, i aquest fet es trasllada a un major benestar per al conjunt de la societat i a més cohesió social, més prosperitat compartida i capacitat de reaccionar als canvis. Entre el 2013 i el 2024, la indústria catalana va créixer més que l’espanyola (el 28,1% enfront del 16,5%) i la de la zona de l’euro (14,2%). Entre el 2013 i el 2023, el VAB per ocupat va experimentar un creixement notable en el sector industrial, amb un augment acumulat del 13%, segons l’IDESCAT, superior a la del conjunt de l’Estat espanyol (2,5%) i similar a la de la zona de l’euro (11,1%) i l’alemanya (12,7%) segons les dades d’Eurostat. Pel que fa a la productivitat total dels factors (PTF), la PTF industrial catalana va incrementar-se en un 11,4% acumulat entre el 2013 i el 2023, superant la mitjana catalana, amb un 9,8% i la PTF industrial espanyola amb –3,4%.

Dit tot això, Catalunya en el marc europeu, té retards estructurals dels que en destacaria quatre. El primer, la formació professional no està al nivell dels territoris avançats d’Europa; queda molt per recórrer en l’expansió de la formació dual. El segon, del que parlàvem diumenge passat, és la potencialitat de millora en la connexió entre recerca i pimes; la necessitat d’incrementar la innovació tecnològica. El tercer és el dèficit d’infraestructures productives que inclou les de mobilitat, però, també, les de salut i ensenyament degut al dèficit fiscal del 10% anual del PIB català que s’esfuma cap a Madrid. I quart, el pes excessiu que està tenint el turisme de massa i l’immobiliari que poden desviar capitals, que podrien anar a la indústria, cap el diner fàcil i mà d’obra poc qualificada.

No és cap consol saber que el conjunt d’Europa pateix una bretxa en productivitat amb els Estats Units i ja no diguem amb la Xina, els principals competidors industrials i tecnològics; tal com va advertir l’informe Draghi. En ell s’instava a avançar en la productivitat, la descarbonització i la seguretat econòmica. Diu Draghi que cal redoblar els esforços en innovació. Que cal un Pla conjunt de descarbonització i competitivitat que permeti rebaixar els preus energètics a Europa, que són dels més alts del món. I que cal assegurar les cadenes de subministrament crítiques, mitjançant la diversificació i reduint vulnerabilitats. Confiem que l’informe, presentat fa poc, ajudi a abordar aquests reptes.