Quan, després de la devastació, es crea

Recomano la lectura de l’opinió que aquesta setmana ens escriu l’economista Arturo Bris. És director del Centre de Competitivitat Mundial de l’IMD Business School, amb seu a Lausana (Suïssa). L’estudi està reconegut per elaborar des de fa 37 anys l’índex que analitza les competències dels països a través de l’ús de dades i de les enquestes fetes a executius sèniors de 69 països. En el rànquing del 2025, ocupen el podi Suïssa, Singapur i Hong Kong. Espanya queda en el lloc 39. Per comparar: França està en la posició 32 i Itàlia, en la 43. Entre les sorpreses, el Kazakhstan, en el 34. Hi ha cinc països europeus entre els 10 primers, els EUA passen a ser el 13è i la Xina és a la 16a posició.

Per elaborar el rànquing no només es tenen en compte la productivitat i les taxes d’ocupació; també compta el context polític, cultural i social. I el més important: al no ser un retrat fix, l’evolució dels països al llarg dels anys no només indica qui fa bé les coses, sinó què pot predir el futur. L’emergència dels països asiàtics, des del golf Pèrsic fins a la Xina, ha sigut el canvi més accentuat des de començaments de segle. Això no ha impedit l’estabilitat a la zona alta dels països escandinaus, centreeuropeus i l’avenç gairebé sense límit d’Irlanda.

Bris destaca l’aportació dels guardonats amb el premi Nobel d’economia aquest any (Joel Mokyr, Philippe Aghion i Peter Howitt) a l’estudi científic sobre innovació empresarial i desenvolupament dels països. Com els governs poden ajudar a incentivar les transformacions tecnològiques, facilitant la investigació i l’accés a capital financer; creant un marc jurídic adequat i unes polítiques fiscals i laborals raonables.

Un país que canvia constantment les normatives acaba generant dubtes entre els inversors. És, per cert, la dinàmica més preocupant d’Espanya, on les ocurrències i la inoperància d’alguns membres del Govern no hi ajuden.

Pot resultar paradoxal que el creador del terme destrucció creativa, del qual beuen els premiats d’aquest any, l’economista Joseph Schumpeter (1883-1950), fracassés en el seu breu pas com a ministre de Finances d’Àustria. Va ocupar el càrrec entre el març i l’octubre de 1919. El país havia perdut la guerra i el vell Imperi austrohongarès havia sigut aniquilat. Els seus intents de reformes fiscals i de reestructuració de deute no van superar les batalles polítiques del nou país que volia néixer de la runa. Als anys 20, Àustria va renéixer de les cendres gràcies a consensos entre polítiques intervencionistes -la Viena roja va generar el parc d’habitatges socials més gran d’Europa, amb el simbòlic edifici Karl Marx- i les elits empresarials, on destacava la família Wittgenstein -un dels seus membres, Ludwig, va passar a la història per la influència de la seva teoria filosòfica-. Schumpeter va acabar acceptant una oferta de la Universitat de Harvard el 1932 i ja no va tornar per veure de primera mà una altra tragèdia: l’ascens del nazisme, l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya i la Segona Guerra Mundial. Àustria va tornar a renéixer als anys 50. És un exemple detallat de com un país va superar dues destruccions.

Schumpeter sí que estaria avui sorprès del grau d’acceleració de la destrucció creativa que afecta tant països com empreses. La gran diferència entre les disrupcions tecnològiques que es produïen en el passat i les que estem assistint en primera línia és la innovació continuada. De la mateixa manera que empreses que lideraven els seus mercats fa 30 anys han desaparegut del mapa o han canviat d’objecte social, ¿qui assegura que els líders empresarials actuals existiran d’aquí 20 anys?

Si parlem de simbologia, res millor que el paral·lelisme entre la destrucció creativa i l’esperit faller que esmenta Jordi Cuenca en un dels reportatges que rememora la tragèdia causada per la dana de fa un any sobre el País Valencià. Aquest esperit, tan necessari i fonamental, que ressorgeix de les cendres, de la destrucció, per tornar a crear i innovar. Des de l’orgull i l’ambició, amb les obligades i necessàries ajudes de les administracions (que som tots), però que sense la participació i empenta de la societat valenciana no hauria sigut possible. Per personalitzar l’any després, enmig de l’emoció i la tristesa, res millor que els exemples d’Industrias Alegre i de Gracia Burdeos, a qui hem dedicat la portada d’aquesta setmana de l’‘actius’. Schumpeter hauria quedat estupefacte i els que fan rànquings de competitivitat crearien un nou valor: la fortalesa.