Escampar la por

Quan els fatxes parlen de llibertat d’expressió, en realitat volen dir llibertat per poder, ells, mentir, insultar i amenaçar. La prova és que quan arriben al poder no retiren les lleis i mesures que limiten aquesta llibertat sinó que n’incorporen de noves encara més restrictives.

Als Estats Units, l’administració Trump ha obert expedients a funcionaris i a immigrants per fer comentaris denunciant el genocidi a Gaza, celebrant l’assassinat de Charlie Kirk (pot ser lleig, però no és delicte) o senzillament criticant el govern i el president. Per una opinió d’aquestes pots ser acomiadat de la feina o expulsat del país. No cal ni tan sols que el teu missatge hagi tingut gaire transcendència, perquè la policia rastreja proactivament les xarxes, creua dades i assenyala persones. Al país on la famosa primera esmena protegeix el dret a passejar-se amb la bandera nazi pel carrer, ara milions de persones viuen amb por d’expressar el seu punt de vista.

Tot plegat, però, m’ha recordat una experiència personal relativament recent. L’any 2018, quan vaig aterrar a la Generalitat, la por s’havia estès entre càrrecs i funcionaris. Posaré tres exemples directes. Vam organitzar una reunió d’associacions d’afectats per la violència policial de l’1 d’octubre de 2017 que incloïa una mica d’esmorzar (un coffee break...) valorat en 300 €. Doncs bé, Intervenció es va negar a donar el vistiplau a la factura si no eliminàvem la referència a aquella data concreta. Més endavant vam encarregar, a un despatx d’advocats de fora de Catalunya, un informe jurídic sobre el delicte de sedició. L’expedient també va quedar encallat durant gairebé un any, no per falta de pressupost ni de competències, sinó pel contingut!, per què l’informe els semblava «massa dur». Per aconseguir que aquella gent cobressin la feina feta, vam haver de reunir-nos amb la interventora, repassar tot el text i canviar paraules i frases per tal que continués dient el mateix però amb un to aparentment menys crític. Finalment, vam publicar un altre informe, aquest sobre l’extrema dreta, i com que va tenir un cert ressò i va fer emprenyar a segons qui vaig haver de declarar a la ciutat de la justícia, sense el suport de l’assessoria jurídica del departament.

Per entendre aquests abusos, extralimitacions i inhibicions cal recordar, per exemple, que el jutjat número 13 de Barcelona havia encausat a una dotzena de funcionaris de la Generalitat, o que el Tribunal de Cuentas havia reclamat més d’un milió d’euros a l’antiga interventora general. En tots els casos, simplement per haver fet la seva feina durant els anys del Procés. L’objectiu real, i aconseguit, escampar la por.