Teletreballadors o gamers? Cadires ergonòmiques i teletreball

A finals de desembre de 2022 s’encetà un encès debat com a fruit d’una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que dictaminà quan una empresa ha de facilitar al treballador unes ulleres graduades. Fou un debat que durà mesos, molt mediàtic per les seves repercussions econòmiques. No cal dir que no és gens fàcil adaptar al dia a dia de les empreses d’aquí una doctrina que afecta directament la gestió de la prevenció de riscos laborals, i que es creà en interpretar una norma europea, en aquell cas com a conseqüència d’una pregunta que formulà un tribunal romanès.

Per si no en teníem prou, ara li ha tocat el torn a la cadira ergonòmica dels teletreballadors. No és cap secret que l’aplicació pràctica de la denominada “llei del teletreball” (la Llei 10/2021, de 9 de juliol, de treball a distància) ha donat lloc a moltes controvèrsies, que potser s’haurien pogut evitar si el redactat hagués estat més acurat, i que han hagut de ser resoltes als jutjats cas a cas. I especialment complexa és l’aplicació de la normativa de seguretat i salut al teletreball, que porta de corcoll als tècnics de prevenció, inclosos els dels Serveis de Prevenció. La citada llei poc diu al respecte, però sí que conté un principi d’igualtat: les persones que desenvolupen treball a distància tindran els mateixos drets que haurien ostentat si prestessin serveis al centre de treball de l’empresa, excepte aquells que siguin inherents a la realització de la prestació laboral de manera presencial, i no podran patir cap perjudici en cap de les seves condicions laborals, incloent-hi la retribució, l’estabilitat en l’ocupació, el temps de treball, la formació i la promoció professional. Si els treballadors presencials disposen d’una cadira ergonòmica, en tenen també dret els que teletreballin?

En una sentència molt recent d’aquest setembre, el tribunal ha ratificat l’opinió que ja havia donat al respecte l’Audiència Nacional en el context d’un conflicte col·lectiu en una empresa tecnològica. Un sindicat argumentà que, com als treballadors presencials se’ls facilitava una cadira ergonòmica, els teletreballadors també en tenien dret a una, en aplicació de l’esmentat principi d’igualtat, i no només aquells que patissin un problema específic de salut que la justifiqués, que és el que feia l’empresa amb bon criteri, segons veurem. S’ha de tenir en compte que a l’empresa, amb la finalitat de fomentar la flexibilitat laboral, tot treballador pot teletreballar, sempre que el client, el projecte o el servei ho permeti. Per poder teletreballar, l’empresa facilita ordinador portàtil, una motxilla, el carregador, els auriculars, el ratolí i, si es demana, un elevador per al portàtil. Així mateix, compensa les despeses generades pel teletreball amb 30 euros bruts mensuals. Ara bé, l’empresa no facilita ni taula ni cadira.

L’entrega de material ergonòmic està establerta en un procediment del Servei de Prevenció mancomunat. Recordem que l’ergonomia agrupa el conjunt de tècniques que tenen per objectiu adequar el lloc de treball a les persones, buscant el benestar físic i mental i el confort en el treball. Segons l’esmentat procediment, les persones teletreballadores poden sol·licitar, sense cap requisit addicional, un teclat independent, un reposapeus i una pantalla adequada. Ara bé, si se sol·licita material ergonòmic diferent, com ara la cadira discutida, juntament amb el reposacanells o el carretó tipus “trolley”, el procediment de l’empresa indica clarament que només es facilitarà per prescripció mèdica i amb l’aprovació del servei mèdic. És això legal?

Segons el tribunal, la llei no contempla el dret a disposar d’una cadira ergonòmica, ni tampoc es reconeix aquest dret en el conveni col·lectiu. I és precisament l’autonomia col·lectiva i el conveni col·lectiu el context adequat per reconèixer o no aquest dret. El conveni col·lectiu és clar respecte al que s’ha de facilitar al treballador: l’empresa està obligada a proporcionar a les persones teletreballadores només l’ordinador de sobretaula o portàtil. Com que el teclat i el ratolí també es consideren necessaris, la norma convencional preveu dues possibilitats: poden ser facilitats per l’empresa o, si els ha adquirit el treballador, l’empresari li podrà abonar la compensació econòmica corresponent.

Un cop aclarit que ni la llei ni el conveni obliguen l’empresa a facilitar una cadira ergonòmica, ni es trenca el principi d’igualtat, cal veure si la normativa de seguretat i salut sí que obliga a assumir aquest cost, que no és pas baix, com saben tots els amants dels esports i els gamers, professionals o amateurs. Segons el tribunal, els factors ergonòmics s’han de tenir en compte en l’avaluació de riscos i en la planificació de l’activitat preventiva, la qual cosa posa de manifest que el risc ergonòmic no pot ser valorat sense una avaluació prèvia. Només si d’aquesta avaluació se’n desprèn la seva existència, s’hauran d’adoptar les mesures preventives necessàries per eliminar-lo o reduir-lo, conforme a la planificació de l’activitat preventiva. Per tant, el risc ergonòmic considerat de manera genèrica, no avaluat tenint en compte el lloc de treball concret, la distribució de la jornada, els temps de disponibilitat i els descansos i desconnexions durant la jornada, no genera el deure de l’empresa d’adoptar una mesura preventiva concreta, com ara proporcionar la cadira ergonòmica a tota la plantilla de persones treballadores.