L’informe

L’informe encarregat per la Generalitat sobre la indústria dona pistes de les seves fortaleses i debilitats. És un esforç per fer aterrar a Catalunya l’Informe Draghi (The future of European competitiveness) que avisa dels desafiaments europeus en aquest camp, com ara la productivitat, la descarbonització i la seguretat econòmica. El treball recull 58 opinions estructurades al voltant de set grans àmbits.

La innovació i sofisticació dels productes i processos industrials són claus per a fabricar i exportar productes diferencials, fabricats i exportats per pocs països. S’ha anomenat l’economia de la complexitat perquè els països més avançats deixen de produir els productes més simples, que són ja fabricats en llocs d’on s’importen a menor preu. Òbviament, per avançar en aquesta direcció cal talent, R+D, innovació i tecnologia que generin guanys de productivitat, de clusterització i de creació d’ocupació de qualitat.

La sostenibilitat dels productes, processos i empreses són necessaris per a generar zero emissions. Com més aviat s’arribi a la descarbonització i a l’economia circular, les empreses podran ser més fortes, sempre que se sàpiga trobar l’equilibri del canvi amb la competència immediata.

La formació professional és un factor determinant per la indústria. Cal la flexibilitat en el reciclatge del personal per atrapar la velocitat dels canvis tecnològics; i la incorporació de més dones a les empreses industrials cada cop més informatitzades i robotitzades que ja queden molt lluny d’aquelles de les que es tenia una imatge de treballs durs o molt embrutadissos. Amb la crisi demogràfica, el canvi cultural que tendeix a portar la joventut cap al sector públic i l’arribada d’immigració no qualificada, aquest repte és un dels més difícils d’abordar.

Per assegurar el desenvolupament i la competitivitat de la indústria, calen infraestructures de suport: centres tecnològics, espais industrials adequats, xarxes de comunicació ràpides i segures, un sistema de transport eficient i una xarxa elèctrica fiable. I en aquest apartat no es pot obviar el sistemàtic dèficit fiscal que es mou entre el 10% i el 12% del PIB català, entre 22.000 milions d’euros i 30.000 els darrers anys. I l’incompliment sistemàtic de les inversions projectades per part de l’estat.

Els factors de competitivitat habituals s’han de mantenir i millorar. Cal aprofitar les economies d’escala, amb finançament privat i públic. I cal continuar atraient la inversió estrangera en un moment geopolític canviant on caldria ressituar-se davant l’autarquia nord-americana i la invasió tecnològica xinesa. I cercar noves oportunitats entre els tractors europeus i l’immens continent africà.

Catalunya necessita una indústria diversificada que millori els seus productes, que penetri en nous sectors preferentment amb alt valor tecnològic. Cal reconèixer que la diversificació catalana és un dels potencials que li permet ser resilient davant de crisis sectorials. És molt difícil que tots els sectors industrials passin per la mateixa situació alhora. I això dona marge de maniobra al conjunt del país.

Finalment, l’empresa necessita una administració que l’acompanyi, la inciti i aposti pels sectors que, des de la mateixa capacitat, puguin abordar els reptes globals i locals. Tenim l’agència Acció de suport a la innovació i la internacionalització, el Centre Eurecat dedicat a oferir respostes tecnològiques i a aterrar la recerca cap a l’aplicabilitat, i la societat Avançsa que impulsa inversions en projectes interessants de l’ecosistema empresarial català. Aquest triplet cobreix prou bé tot allò que respecta a l’impuls empresarial. Però hi ha pendent, la regulació abusiva i enrevessada; i superar l’estil dels estats llatins de prioritzar controls burocràtics ex-ante per part de diversos espais de l’administració no coordinats, en comptes de controls ex-post que agilitzarien les iniciatives empresarials.

L’informe recull l’opinió de diversos experts que avisen de les dificultats de les pimes per seguir el ritme dels canvis i del decebedor resultat dels seus esforços per incorporar l’analítica de dades. En un altre camp, s’assenyala el desajust entre el talent disponible i les necessitats reals del mercat laboral, que dificulta cobrir les vacants existents. O bé, es constata la infradotació d’infraestructures que bloqueja la competitivitat de la nostra indústria. S’assenyala la necessitat d’orientar l’acció empresarial per tal de garantir la viabilitat econòmica, la social i la mediambiental. I una altra opinió alerta de les traves administratives, la hiperregulació, la complexitat normativa i la baixa digitalització que situen Catalunya per sota de la mitjana europea en qualitat de govern.

Tot plegat, un recull interessant de propostes que només seran possibles implementar des d’un compromís fort públic-privat, entre les administracions catalanes municipals i nacionals, i el col·lectiu empresarial, de forma individual o, millor, organitzat en clústers.