Riure per no plorar

Mai m’he fiat de les persones que no riuen. Poden ser siaquests de soca-rel, solemnes de professió o calculadors empedreïts. La meva teoria és que si algú escatima un gest tan sa com el somriure és perquè es pren massa seriosament a si mateix. O, pitjor encara, que considera el riure com una cosa banal. Jo crec, justament, el contrari: que el riure és vida. I un signe de salut emocional. Bastants obstacles ens apareixen com per tapar aquesta via d’aire. I a més l’humor ofereix vestits a mida. Els devots de la ironia poden apel·lar al sarcasme. Els que van una mica crescuts i creuen que també la broma pot utilitzar-se com a arma llancívola, solen apel·lar a l’humor de superioritat; o sigui, cabanyar-se de les desgràcies alienes. Després hi ha la tribu dels que consideren que el món i la vida són monuments a l’absurd i per això es recolzen en el surrealisme. I, finalment, trepitjant terreny perillós per a aquests temps, on els ramats d’ofesos i els cancel·ladors compulsius estrenyen el terreny de joc, allà apareixen els meus herois: els practicants de l’humor negre. Els franctiradors del tabú, sigui quina sigui. Per exemple, Javier Coronas, elevat fa temps a l’olimp dels grans còmics amb el seu hilarant ‘Il·lustres ignorantes’. Fa uns dies, al Festival de Sitges, va deixar el públic en estat de xoc a l’explicar l’acudit de Hitler i un nen jueu, que li diu:

-«Tinc cinc anys, vaig per a sis»

-«Per a sis, no», li contesta el Führer.

Després de l’impacte inicial, molta gent es va petar. També riu molt en els funerals. L’humor negre permet digerir coses pèssims. Per exemple, el atzucac al qual es veuen abocats molts joves, hipermusculats de títols i formació, però orfes de salaris dignes que els permetin viure en condicions. El Roto, un dels vinyetistes més afilats que conec, dibuixava l’altre dia dos estudiants demanant almoina al carrer i dient: «en l’últim curs fem pràctiques de mendicitat». ¿Humor negre o vall de llàgrimes? Jo prefereixo riure, la veritat, però quina tela.