Societat perennial

En l’entrega dels premis Princesa d’Astúries 2025, la princesa Leonor es va definir com una jove de la «generació Z, filla d’un Boomer i d’una de la generació X». Però potser la divisió de la societat per grups d’edat —joves, adults i vells— està destinada a perdre rellevància en el futur. Davant nostre emergeix una nova realitat: una societat perennial, més inclusiva, en què les persones es defineixen menys per l’any de naixement i més per la seva actitud davant l’aprenentatge, el treball i el lleure.

L’augment de l’esperança de vida, la millora de la salut i la revolució digital estan configurant una societat on l’edat cronològica deixa de ser una frontera. El concepte de perennial fa referència a individus que romanen actius i curiosos al llarg de tota la seva vida. Lluny de ser una utopia futurista, la societat perennial ja comença a manifestar-se en diversos àmbits: en el mercat laboral, el consum cultural, la tecnologia i en la manera d’entendre la jubilació. Es tracta d’una transformació profunda que obre la porta a nous reptes socials i econòmics.

En el món del treball, les empreses que aposten per equips multigeneracionals descobreixen que la diversitat d’edats és un actiu. Com més perspectives s’incorporen, més gran és la capacitat d’innovar i resoldre problemes. BMW, per exemple, reorganitza els seus equips per barrejar treballadors joves i sèniors en un mateix projecte, demostrant que la combinació de joventut i experiència és més productiva que la segmentació per cohorts.

La tecnologia, a més, permet que les persones grans mantinguin la seva contribució durant més temps. Si abans la força física era determinant, avui la productivitat depèn del coneixement i de la capacitat d’aprendre. Això fa possible que una persona de setanta anys continuï essent valuosa dins d’una organització. La clau és superar prejudicis i adaptar les estructures laborals a models flexibles, amb opcions de jornada reduïda, treball parcial o autoocupació.

La jubilació rígida als 65 o 67 anys és, cada cop més, un llast del passat. Tal com va establir Otto von Bismarck al segle XIX, la jubilació va néixer com un instrument polític per gestionar la classe treballadora. Avui, redefinir-la com una transició i no com un tall definitiu és essencial per construir una societat que fomenti la continuïtat i asseguri el pagament de les pensions.

El coneixement és motor de progrés. Si abans estudiar era una etapa reservada a la joventut, avui l’aprenentatge permanent és indispensable. El progrés tecnològic obliga a actualitzar-se constantment, però alhora facilita les eines per fer-ho. En una societat perennial, la formació deixa de ser un peatge inicial per convertir-se en un company de viatge permanent.

La cultura i el consum també s’han deslligat de les fronteres generacionals. Les plataformes de streaming com Netflix o Spotify tenen un ús transversal, i les grans marques abandonen progressivament els clixés edatistes. Algunes, com l’empresa canadenca 19/99 Beauty, defensen que la bellesa no es defineix per l’edat, sinó per la persona. Per tant, els estils de vida poden ser més determinants que les cohorts generacionals.

Una persona de 70 anys pot compartir gustos musicals amb una de 30, i un adolescent pot sentir-se atret per lectures clàssiques. En lloc de compartiments estancs, emergeix un mercat inclusiu i divers, on totes les generacions conviuen i interactuen. Això no significa que les diferències desapareguin, sinó que deixen de ser barreres. La societat perennial és, en aquest sentit, més cohesionada i menys jeràrquica.

El canvi perennial també transforma l’estructura familiar. La família nuclear —pare, mare i fills— ha perdut centralitat en el món desenvolupat. Les llars monoparentals i les persones que viuen soles han augmentat de manera sostinguda. Però aquest fenomen no és només demogràfic, sinó que expressa formes de convivència més flexibles.

Adoptar un model perennial comporta múltiples beneficis socials i econòmics. En primer lloc, redueix l’estrès associat al pas d’una etapa vital a una altra, ja que permet trajectòries més personalitzades. En segon lloc, allibera el potencial creatiu de persones de totes les edats.

A més, disminueix el conflicte intergeneracional en el finançament de les pensions i la sanitat, en facilitar opcions de treball parcial per a la gent gran. Finalment, impulsa un mercat de consum i comunicació més inclusiu, on la publicitat i els continguts culturals reflecteixen la diversitat real de la societat.

La mentalitat perennial és, en última instància, una crida a no encadenar cada generació a un rol predefinit. Al segle XXI, l’aprenentatge, el treball, el lleure i el consum no han de ser etapes lineals i tancades, sinó activitats integrades i ajustables al llarg de tota la vida.

El futur no ha de repetir els esquemes del passat. Les estructures dissenyades per a una societat industrial ja no serveixen en un món postindustrial i digital. El repte és construir una societat perennial que ofereixi flexibilitat i oportunitats per a tothom.

El model seqüencial està en crisi i cal reinventar la vida més enllà de l’edat. En un futur perennial, treballar, aprendre i consumir són parts d’un mateix procés vital. La joventut i la vellesa deixen de ser categories excloents per convertir-se en moments d’una mateixa trajectòria. La veritable mesura de les persones no ha de ser l’any del seu naixement, sinó la capacitat de créixer, aprendre i contribuir fins al final.