Esport sense esportistes

És gairebé una paradoxa. Mentre la realitat virtual malda per acostar-se a la veritat, amb jocs que simulen lesions, baixades de rendiment, accidents, punxades, etcètera, les federacions, els organitzadors, els patrocinadors i les televisions programen espectacles sense valorar aquelles inclemències, com si l’esport fos possible sense els esportistes. Ve a tomb per la decisió de continuar amb la disputa del GP de Malàisia de fa vuit dies, malgrat l’accident esgarrifós que hi va haver a la volta de formació de Moto3 entre José Antonio Rueda i Noah Dettwiller. Avui sabem que estan fora de perill, però tot el Gran Premi es va córrer sense que als pilots se’ls informés de res. Només quan ja s’havien disputat totes les curses es va fer púbic el primer comunicat mèdic oficial. L’únic que havien vist els companys dels dos corredors accidentats és que els havien atès sobre l’asfalt i que se’ls havien endut amb helicòpter. Un cop els havien evacuat i havien netejat el circuit, la Direcció de Carrera, un òrgan format per la Federació Internacional de Motociclisme, l’associació d’equips i Dorna, l’empresa organitzadora, van decidir que l’espectacle ja podia començar. Només es consulta els corredors quan la qüestió té a veure amb la seguretat. Esclar que si els pilots haguessin sabut en aquell moment la gravetat de l’accident, especialment el de Dettwiller, tots dos van patir diverses aturades cardíaques i en van ser reanimats per l’equip mèdic del campionat, probablement no haurien sortit a córrer perquè la seva sensibilitat és diferent de la que té la Direcció de Carrera, que es mou per d’altres interessos. El Gran Premi es va disputar i no hi va haver més incidències greus. Però, no cal ser pilot ni psicòleg per entendre que després d’un accident com aquell, els corredors poden perdre la concentració i patir angoixa. Ara, per més que la roda giri i l’espectacle continuï en qualssevol circumstàncies, l’esport sempre serà el que facin els esportistes.