El padró i la realitat

Potser ho vau llegir a la premsa la setmana passada. Una dona de Manresa va denunciar que l’home que li llogava una habitació la violava. La víctima, de 45 anys, assegura que l’agressor, de 61, l’amenaçava de fer-les fora del pis, a ella i a les seves dues filles, i a denunciar-la per no tenir permís de residència i treball si no accedia a tenir relacions íntimes.

Desconec més detalls, i més concretament desconec la situació padronal de les tres dones. En tot cas, però, la seva és una de les principals casuístiques per les quals moltes persones, veïns i veïnes de pobles i ciutats de Catalunya, tenen dificultats per empadronar-se, amb totes les conseqüències que això comporta. Entre elles, la impossibilitat d’acudir als Serveis Socials municipals i comptar amb el suport necessari per sortir de situacions d’extrema vulnerabilitat. Hi ha una realitat invisibilitzada, però ben real i estesa, de persones i famílies que en aquest país viuen rellogades a casa d’alta gent. Com podeu imaginar, la gran majoria d’aquestes persones tenen ingressos baixos o molt baixos i moltes d’elles són immigrants que necessiten el padró per demostrar la seva estada al país i iniciar així el procés de regularització. Com que normalment aquests relloguers són alegals, els titulars del contracte, sovint també en situació precària, no permeten a les persones rellogades empadronar-se en aquella adreça.

I com que no poden empadronar-se allà on realment viuen, a vegades opten per pagar a algú altre perquè signi un paper dient que viuen a casa seva. Per acabar amb aquest mercat negre de documents padronals i alhora garantir el dret i el deure al padró, es va pensar, i legislar!, l’anomenat padró social. La particularitat d’aquesta opció, que no és cap frau perquè les persones viuen efectivament al municipi, és que un cop comprovat el veïnatge de la manera que es cregui més adient, l’adreça, a efectes de notificacions, on s’empadrona al sol·licitant és una dependència municipal. No és la situació ideal, evidentment, però amb un panorama com el que tenim, de persones en situació irregular, de manca d’habitatge assequible i de pobresa àmplia, és sens dubte la menys dolenta. I la que dona més eines i sortides a les persones per no haver de suportar abusos, agressions i humiliacions com les que ha patit aquesta dona.

Hi ha una altra manera de veure les coses, ho sé. La del «no m’expliquis la teva vida», el «que tornin al seu país», el «que es fotin». Però, mira, no és la meva.