L’habitatge; quin gran despropòsit (1)

En els darrers 10 anys la població de Catalunya ha augmentat en 630.000 persones i s’han construït 120.000 habitatges. Si considerem que de mitjana, posem que hi ha 3 persones per habitatge, es pot estimar que tenim un dèficit de 90.000 habitatges. Sembla lògic que aquest fet sigui el causant que el preu de l’habitatge pugi i que, per tant, sigui més difícil trobar un habitatge per anar-hi a viure. Si a més, a aquest fet hi sumem que el parc d’habitatges existents no s’està rehabilitant a la velocitat en què es degrada, ens trobem en la situació que els habitatges als quals es pot accedir són cada vegada més precaris. Aquesta és la situació de Manresa: no s’han construït prou habitatges nous i els antics no s’han rehabilitat, i la conseqüència és que la gent que pot comprar un habitatge nou, se’n va a comprar-lo fora de la ciutat. I la gent que pel seu nivell de renda no pot accedir a un de nou, accedeix a un econòmic però amb un mal estat de conservació. I el resultat és el que avui en dia podem observar: les famílies de classes mitjanes treballadores són expulsades de la ciutat, i famílies amb rendes molt baixes o subsidiades hi venen, expulsades de l’àrea metropolitana. Si observen tots els indicadors socioeconòmics veuran confirmades les hipòtesis.

I davant d’això què fa el Govern de Manresa? Seguir el discurs general – i equivocat- que el problema rau en els habitatges buits. I per això, aplica mesures coercitives de recàrrecs sobre l’IBI als habitatges buits, compra algun bloc per a rehabilitar-lo, o bé no afronta decididament les ocupacions d’immobles. Avui, els fets ens demostren que la política d’habitatge que s’ha seguit fins ara, és errònia.

Davant el fet que encara creixem de població – i fins que el país no hi posi aturador -, només tenim una solució: generar més habitatge de nova construcció i rehabilitar el parc existent. Ho pot fer l’administració sola? La resposta és un NO rotund. Per manca de recursos econòmics i humans. Així doncs, aquest objectiu només es pot assolir amb la participació activa del sector privat. Això sí; de la mà i acompanyament per part de l’administració.

I què pot fer l’Ajuntament? Doncs molt senzill: posar-se al costat del sector i implantar mesures en la línia d’incentivar la construcció i la rehabilitació. En aquest sentit, les mesures que Junts ha proposat – i sistemàticament han estat rebutjades- serien: simplificació de procediments d’obtenció de llicències, rebaixes i bonificacions excepcionals dels impostos de la construcció en la rehabilitació, i generar un clima de confiança al sector privat, per exemple, lluitant decididament contra les ocupacions. 

El govern de la ciutat podria també demanar la modificació de la Llei d’habitatge perquè la seva aplicació a la ciutat comporta precisament una paralització del sector de la rehabilitació. La regulació actual del lloguer i el tempteig i retracta, són dos exemples de com paralitzar, conjuntament amb la fiscalitat, la rehabilitació del parc existent. 

En resum, en un context de població creixent, només ens queda un recurs: fer més habitatge. I aquí és on les ideologies del decreixement col·lapsen: el que no es pot fer és créixer de població i no fer-ho en construcció. I fer-ho en construcció comporta més ocupació del sòl, més infraestructures (viàries i ferroviàries), més, més, més...

La proposta que fa Junts és la de posar aturador al creixement demogràfic i a la vegada posar-nos al dia amb el dèficit actual d’infraestructures. Per això vam acordar el traspàs de la gestió de regulació de la immigració i aturar l’espoli fiscal de 22.000 M€ anuals. I a Manresa per això estem proposant dia rere dia, mesures per protegir d’ocupacions als propietaris i mesures d’incentiu fiscal i impositiu a la rehabilitació.