Entre el desastre i l’esperança

Cada dia els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens recorden que vivim en un món progressivament més hostil i refractari a les certeses estables i s’estén la sensació que necessitem tornar a valors capaços de donar sentit a la realitat. Un nombre creixent de persones cerquen aquesta estabilitat en les promeses de falsos profetes. L’extrema dreta s’erigeix com a administradora del desconcert i de la por de les classes mitjanes en un món que s’ha tornat illegible.

La nova extrema dreta cada dia lliura la seva guerra cultural per tal de redefinir el marc mental de les nostres societats en favor d’un nou ideari que erosiona la democràcia i els límits d’allò que era moralment acceptable. La solució exigeix una revisió profunda de les tradicions polítiques que fins ara intentaven garantir la pau i la prosperitat i que han quedat atrapades en el dogma neoliberal.

L’objectiu és enfortir la democràcia. Només la satisfacció democràtica pot reduir el suport a les dretes radicals. I això exigeix reconèixer que el sentiment de còlera que impregna la societat és real i és legítim, però hem de ser capaços de proposar una millor diagnosi de les causes de la degradació política i social que aquelles que afirma l’extrema dreta. Hem d’assenyalar els veritables culpables. No són els immigrants els culpables dels nostres mals, com assenyalen alguns. Ells són víctimes com la majoria de la població de les polítiques econòmiques neoliberals que estan en vigor des de mitjans dels anys setanta del segle passat.

És a les organitzacions de l’esquerra política i social a qui correspon liderar aquest treball. No es tracta només d’ajustar el relat o la presencia a les xarxes. Es tracta també de recuperar velles tradicions de l’esquerra, com és el treball militant, la presència als barris, al teixit social, als sindicats, a les organitzacions socials en general per a produir un canvi social de llarg abast, més enllà dels canvis electorals.