Al meu país, avisen poc o avisen massa

Vivim en un indret llevantí del món a on no sap ploure. El Raimon de Xàtiva ho cantava des del 1.984. Fa un temps era la secada i ara toca ploure sense ordre. Aquesta setmana hem experimentat en la pròpia pell les conseqüències de la “síndrome Mazón” patida per la classe política des de fa un any. Deu minuts abans de les deu de la nit del dimecres, amb l’aprovació del president Illa i la consellera Parlon, algú va enviar una “ES-Alert” a tot el país. En català i en castellà. Després d’un xiulet agut i molest els mòbils advertien a tothom d’una turbinada meteorològica a punt d’arribar: “Pluges torrencials, extremeu les precaucions i allunyeu-vos de les rieres”.

A l’hora que els infants són (o haurien de ser) a dormir, una part important de la població estava encarant el sopar i una altra era pendent de l’estrany penar del FC Barcelona d’aquest any a la Champions League. Entre canyes i tapes, al bar de dues pantalles a on seguia el partit, de cop i volta els mòbils van reclamar l’atenció dels allà concentrats amb el mateix so. Feia respecte.

L’endemà i com a tants altres indrets catalans, a Berga el dia es va aixecar rúfol i capgirat. Ben d’hora, encara llustre, la pluja es mostrava amenaçant amb la companyia d’un vent esverat encatifant la ciutat de fulles ocre. Els núvols ennegrits empenyien el cel avall i la boira a la serra de Queralt tapava els pics més alts. Semblava que érem als Carpats un dia qualsevol amb el “núvol Berga” de cofoi convidat. És un fenomen regular. Tal com indica és una aparició (normalment a les tardes) situada a sobre de la ciutat i encallada a la serralada protectora del vent del nord.

El front tempestuós va passar de pressa com en altres ocasions, quedant la resta de la jornada plujosa i trista com tantíssimes a les tardors. Des de l’evasió de responsabilitats de l’home del Ventorro davant de la Dana valenciana és indiscutible que els polítics amb responsabilitats arrosseguen un trauma. Passades unes hores puc afirmar que sense l’avís del dia abans, la meteorologia de fa dues jornades va ser una més de les viscudes amb un paraigua i poc més. A les places públiques radiofòniques alguns responsables de l’avís s’excusaven dient que el sistema només pot fer alertes pròpies d’un sistema poc desenvolupat tècnicament. Com si fóssim encara als prolegòmens de l’era digital.

Els mots tenen valor. Entre un avís pel temps i una alerta atòmica hi tenim una paleta de colors similar al que hi ha entre un blau fort i un groc clar. Aquesta setmana els dirigents catalans han aconseguit que als següents avisos ningú en farà cas. I potser el següent serà important de debò, no com ara. Amb els morts de València sempre en el record proposo un missatge d’allà per a la pròxima alerta: «Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança». Però hauria de ser mal verídic.