LUX

La paraula de la setmana és LUX. I el missatge és fer les coses sense por al fracàs ni a res. Quan ho va dir, la Rosalia, fa uns dies mentre parlava-anunciava el seu pròxim disc vaig pensar que... la Rosalia ens està anunciant que ha fet el que ha volgut. I així és. Només quan no tens por, només quan no tens por de fracassar pot ser que facis coses grans. Això i tot el megaequip que té al darrere la de Sesrovires. Però clar, com més equip tens al darrere més clar has de tenir el que vols, el que fas on vas i perquè ho fas. Ara mateix és la puta ama. I d’entrada, i pel poc que he escoltat de LUX mentre escric això, li hem d’agrair infinitament que enmig d’aquest moment mundialment ofegat pel putu regaetton dels nassos, la Rosalia ens ofereixi bona música. I veu. Com que tampoc tinc por de massa coses, tot sabent que potser se’m tiraran al damunt els experts-clàssics, diré el que penso: Només de veure com el personal es llança als braços d’això que canta la Rosalia, penso que no tot està perdut. Molts dels seus fans i seguidors és el més semblant o proper a la música clàssica que han sentit en tota la seva vida. I veure com els cau la bava escoltant com sona la London Symphony Orquestra al videoclip al costat de la Rosalia, em fa feliç… Tota la seva carrera, des del primer minut és amarada de dues coses: Talent i Valentia. I si al davant hi ha aquestes dues pedres precioses que no tothom té, més ben dit, gairebé ningú té, al darrere hi ha una mega estructura industrial cultural que té per (únic) objectiu fer pasta i que han sabut veure que darrere de la falta de por de la Rosalia hi ha pasta. Molt pasta. Ella ja ens avisava fa uns anys: Fucking Money man. I mira, tenia raó. Anava de veres i no anava de ‘farol’. I si, no és que això que fa la Rosalia també sigui cultura, és que això ÉS cultura. I cultura no només musical. Beneïda sigui la indústria quan fa guanyar Money mitjançant la cultura. Ah! I que no m’oblidi de l’altre tema de comentari en el més pur estil ranci català. Sí noi, l’escolania. S’escolta la lletania des que va sentir l’escolania cantant angèlicament al costat de la puta ama. I clar, oh! Déus de l’infern… l’escolania cantant en castellà! Doncs mira, i essent com soc un defensor de la llengua... En aquest cas tant se me’n fot. Han fet més l’escolania i la mateixa Rosalia pel català que tot aquest munt de queixosos de la pàtria que, com si els veiés, són els primers a passar-se al castellà quan qui tenen al davant sembla guiri o nouvingut immigrant. I quan sento queixes d’aquestes – ai! És que l’escolania hauria de refilar només en català... penso… i per què ho fan de queixar.se? Doncs perquè se senten petits i perquè tenen por. I què els dic jo, doncs això LUX.