El màrtir Mazón

A la fi, la veu dels morts ha doblegat la indecència. Durant un any, Carlos Mazón havia mirat de subsistir cobrint-se les orelles i cridant no t’escolto. Fins que va acudir al funeral d’Estat pels 237 morts de la dana. Ni va poder evitar l’acte, ni va poder ser-hi amb dignitat. No podia fer res perquè la seva carrera política ja s’havia enfonsat en el no-res. Mazón, doncs, ha dimitit. Ho ha fet al seu estil: fracassant. Construint un refugi de mentides per oferir-se, ell també, com una víctima. ¿O pretén ser un màrtir?

El PP no s’avé amb les víctimes. El guió de Mazón va començar a escriure’s el 2003, quan un avió Iak-42 que transportava 62 militars espanyols es va estavellar sense supervivents. El PP va mirar de tapar la nefasta gestió de la tragèdia i eludir la responsabilitat amb un embolic de mentides. El relat es va anar reescrivint en l’11-M, l’accident del metro de València, les residències de Madrid en la pandèmia i, per descomptat, la dana. En tots i cada un dels casos, les víctimes es van acabar convertint en un testimoni incòmode que convenia apaivagar, fins i tot desqualificant, augmentant el dolor i la ràbia. Un menyspreu que sobrevola també en l’oposició del PP a la llei de Memòria Històrica i el seu interès per derogar-la allà on governa amb Vox. Les veus de les víctimes del franquisme continuen exigint veritat, justícia i reparació.

Però una altra cosa són els màrtirs. Aquestes víctimes a qui se suma una intencionalitat política o religiosa, amb una connotació evident de sacrifici i per a qui es reclama una especial brillantor en la memòria. N’hi ha de tots els colors, i alguns provoquen una esgarrifança. Màrtirs de l’Església, del gihad, de les mil i una revolucions i, també, és clar, de la Croada franquista. «Ja no puc més», va dir Mazón com si el turment fos excessiu. No per la seva irresponsabilitat, no, sinó per aquells que han fet d’ell un «focus de crítica, soroll, odi i crispació». ¿Es devia referir a l’esquerra? ¿A les víctimes? Doncs això, un màrtir.