Pel català no podem comptar amb ells

Decidit a suar la samarreta practicant la cursa a l’aire lliure, vaig anar a una gran superfície comercial manresana, dedicada als productes esportius, per sortir-ne convençut que ara mateix l’homenatge al Dustin Hoffmann de Marathon Mann haurà d’esperar, davant la urgència de córrer per un tema més important: el català.

En passar per una d’aquelles caixes on t’ho fan fer tot a tu menys cobrar, això ho fan ells, un article que havia agafat com a producte rebaixat em va sortir marcat a un preu superior; al dirigir-me en català a la noia encarregada de la secció d’aquests aparells que cobren per exposar-li el problema, em diu que no m’entenia; li repeteixo a poc a poc i amablement per segona vegada, per rebre la malhumorada resposta de: «no se, pregunte donde lo ha cogido». Torno a fer la caminada per la botiga i cap allà que vaig, a la recerca d’una solució en català, però vet aquí que la jove que atenia el passadís en qüestió em mira amb cara de pòquer, com si li hagués explicat un tractat de física quàntica, per dir-me: «mejor me acompaña y hablamos con la encargada». Nova travessia per la nau i exposo el relat per tercera vegada, ara a l’encarregada, amb qui finalment puc experimentar el plaer de rebre una resposta en català, donant-me l’explicació que la peça estava mal posada i com que era una novetat no podia tenir descompte. Però no!, el final era massa bonic; la treballadora de la secció li diu a l’encarregada, en castellà, que a vegades els clients canvien les coses de lloc; moment tràgic en què la responsable de més rang em mira i, prenent el relleu idiomàtic de la darrera persona que li havia parlat, es dirigeix a mi, o sigui al client català, dient-me en castellà que això dels canvis d’ubicació passa sovint i que hauré de pagar el preu que em surt a la caixa. Emprenyat, m’acomiado de totes dues en català, això sí, i els deixo allà mateix la peça de la discòrdia amb tot allò altre que duia al cistell, sortint per on havia entrat.

Ja sé que podia posar una reclamació, que tenim indrets de l’administració on em puc queixar; però en aquells moments no disposava del temps per fer-ho, i ara mateix no estic disposat a esmerçar-lo si no és per córrer a revertir, amb mesures efectives, una situació que s’està cruspint el dret més basic de la nostra identitat.

Als que érem petits als anys seixanta, se’ns va quedar gravat el lema d’una campanya en què la “Delegación Nacional de Educación Fisica y Deportes”, en aquelles èpoques dirigida per Joan Antoni Samaranch, ens atabalava com un corcó repetint «contamos contigo»; ha passat més de mig segle i ens hem fet prou grans per saber que ells no han comptat mai amb nosaltres, però sobretot que nosaltres no podem comptar amb ells. Ja cal que correm.