És periodista, no notari

El judici al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, per una presumpta revelació de secrets oficials en difondre, suposadament, un correu de la Fiscalia a l’advocat d’Alberto González Amador —parella d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid—, s’ha convertit en un autèntic espectacle polític. No costa gaire deduir que tot plegat respon a les lluites entre conservadors i progressistes. Però, malgrat el soroll mediàtic, cal reconèixer que el Tribunal Suprem és coherent: no amaga que fa política quan jutja el cap de la Fiscalia espanyola.

Les declaracions que va fer al judici Miguel Ángel Rodríguez, cap de gabinet d’Isabel Díaz Ayuso, afirmant que ell era “periodista i no notari” per justificar que havia acusat el fiscal general d’un delicte de revelació de secrets sense tenir-ne cap prova ni cap font que l’hi confirmés, formen part d’aquest espectacle. Rodríguez, que fa anys que es dedica a la política —va ser secretari d’Estat de Comunicació i portaveu del Govern entre 1996 i 1998 amb José María Aznar—, ja havia estat al centre de la polèmica. El febrer de 2024 va reconèixer haver enviat a un xat de periodistes els noms, una fotografia i informació falsa sobre dos informadors que investigaven les obres del pis d’Ayuso. A més, un informe del Media Pluralism Monitor, vinculat a la Unió Europea, l’ha assenyalat com una figura que intimida i amenaça periodistes, especialment de mitjans progressistes.

Davant del Suprem, Rodríguez va intentar justificar un missatge a les xarxes socials en què afirmava que la Fiscalia tenia ordres de més amunt per aturar l’acord amb González Amador. “Soc periodista, no notari que necessiti una compulsa”, va dir. I va afegir que “un missatge a Twitter no és una imputació, no és una declaració legal, no és una denúncia davant la policia, no es demana a la Guàrdia Civil que detingui ningú”.

Potser Miguel Ángel Rodríguez ignora —o vol ignorar— que les informacions d’un periodista, encara que siguin simples missatges a les xarxes socials, han d’estar fonamentades i contrastades. Potser no n’és conscient perquè fa molts anys que es dedica a la política i no s’ha llegit el codi deontològic de la professió periodística. Si ho hagués fet, no hauria gosat afirmar en un judici que un periodista pot informar sobre la comissió d’un delicte sense tenir cap font, ni proves, ni —naturalment— haver contrastat res.