Europa i el debat absent

De l’estiu cap aquí m’han caigut a les mans (bé, a la pantalla...) quatre articles, d’autors molt diferents amb una idea comuna: Europa ha d’avançar ràpidament cap a la integració en sentit federal (allò dels Estats Units d’Europa) i per fer-ho cal acceptar que els 27 (o més si es fa realitat l’ampliació als Balcans i a l’est) no aniran alhora, que hi haurà el què se n’anomena dues, o tres, velocitats.

En un article d’aquells que fan pensar, Pau Noy, enginyer especialitzat en transport i mobilitat, defensava al Catalunya Plural una confederació entre França Portugal i Espanya que permeti compartir governança i projectes en àmbits en els quals la UE encara no té competències. Sami Naïr, eminent politòleg francès d’origen algerià, plantejava al darrer número de La maleta de Portbou també la necessitat d’una confederació dels estats de la Unió que volguessin formar-ne part i assenyalava concretament els del sud i la Mediterrània, per tenir, segons ell, condicions i necessitats comunes. Mario Draghi, el tecnòcrata que ha demostrat tenir més visió i voluntat política que molts que es fan dir líders, en un discurs titulat «L’única via per la UE és el federalisme pragmàtic» advocava per una federació dels estats que estiguin preparats i tinguin la voluntat de participar-hi, sense esperar als que encara no ho volen o no poden. Per acabar, Ferran Requejo, també politòleg, proposava al Diari Ara la que ell anomena Via Carlemany i que consisteix a formalitzar una federació partint dels territoris que integraven, fa mil anys, l’imperi franc, amb França i Alemanya com a centre i motor.

Són quatre plantejaments semblants, però diferents que posen de manifest una mateixa triple constatació/preocupació: que l’ampliació de la UE cap als Balcans i cap a l’est és desitjable (si no volem que caiguin en pitjors esferes d’influència) i probablement inevitable, que incrementar substancialment el nivell d’integració europea és urgent i que una cosa amb l’altra no tenen fàcil encaix i, per tant, potser s’haurà de fer per etapes i no tots alhora. Com amb l’euro, de fet. Perquè amb una Unió de 30 o més estats, amb nivells d’integració i d’equiparació molt diferents, avançar tots a l’una és difícil, sinó impossible.

On volia anar a parar, però, no és en les propostes en si mateixes ni en aquest interessant, necessari i transcendental debat, sinó en l’absència, precisament, del debat en l’àmbit que li pertocaria, el polític. Per què algú sap quin és el posicionament dels partits polítics catalans, més enllà de la retòrica europeista buida? Sabeu que en pensen de l’ampliació o del federalisme europeu els eurodiputats que vau votar a les darreres eleccions europees? Doncs això.