Rosalia contra els flipats

Qualsevol artista que ha tingut èxit amb un parell d’obres es planteja un dilema existencial difícil: ¿insisteixo en el que m’ha funcionat com la gent espera, o me la jugo i tiro en una altra direcció per no repetir-me? La resposta depèn, fonamentalment, de tres coses: quin marge de maniobra té l’artista davant l’editorial o la discogràfica; quant li queda per pagar de la mansió que va comprar amb el primer èxit, i quina imatge té d’ell mateix: ¿aspira per sobre de tot a l’èxit o a ser considerat un artista amb majúscules?

Des que va irrompre com la nova gran promesa del pop, Rosalia ens ha demostrat que venia de casa amb la decisió presa: treballarà tant com faci falta per ser considerada una artista integral i deixar una obra respectada. Precisament, el primeríssim mèrit de Rosalia és haver convençut els responsables de Columbia/Sony que, amb un llançament adient, el nou disc de l’artista catalana pot ser un supervendes encara que no sigui un disc de ‘hits’ convencionals. El que la discogràfica està fent amb Rosalia és insòlit: se li permet enregistrar tot un disc sense cap ‘hit’ortodox, dedicar-hi una enorme inversió en producció (més fàcil ara que hi ha tan pocs artistes ‘top’) i li ofereixen un desplegament de màrqueting sorprenent i enlluernador que és el que el fa comercialment viable: «Lux» es fa digerible per als fans majoritaris perquè se’ls ha predisposat per terra, mar i aire a llegir-lo com a «Important» des d’abans que se n’hagi sentit ni una sola nota.

I el treball respon. Heterodox, emotiu, modern, personal, molt treballat i amb grans moments. Li falta un tema realment memorable, dels que entren al repertori de clàssics, està una mica fet de retalls i seria exagerat considerar-lo una obra mestra, però és un gran disc i ella ja és la catalana més universal del segle. Té un mèrit brutal. A banda, que hi hagi un tema en català i anglès li dona prestigi a la nostra llengua justament en el segment social on més ens cal. I sí, podria fer més, però això ho deixo per al pròxim dia.

Llàstima que hi hagi tants illetrats atabalant-nos amb que Rosalia canvia la història fusionant coses que han estat fusionades mil vegades i venent-nos la dimensió filosòfica i transcendental de la seva obra simplement per quatre clixés catòlics d’espiritualitat pop. Tota aquesta colla de flipats que busquen l’adjectiu més hiperbòlic per pura ignorància no li fan cap bé. La sobrevaloració genera antipaties, i li va molt malamente.