Manresa dels 100.000 habitants

En els darrers dies hem viscut, des del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), el debat de ciutat «Vic dels 50.000 habitants», un exercici col·lectiu que hem volgut impulsar per reflexionar sobre com creixen les ciutats mitjanes, com poden preservar la seva identitat i alhora avançar cap al futur amb progrés i coherència.

Una reflexió necessària i valenta que, des de Manresa, ens interpel·la de ple i ens convida a preguntar-nos: quin ha de ser el següent pas per a la nostra ciutat?

Manresa ja ha superat els 80.000 habitants i, si manté el ritme actual, arribar als 100.000 és només qüestió de temps. Només cal mirar els casos de Terrassa i Sabadell, que en pocs anys han viscut un creixement intens, amb tots els avantatges i dificultats que això comporta: més activitat i serveis, però també més pressió sobre la mobilitat, l’habitatge i els espais públics. No és només una xifra —és una frontera que marca un canvi d’escala i d’ambició col·lectiva.

Tenim el planejament preparat, amb sòl ordenat i una estructura urbana que permet créixer amb criteri i sostenibilitat. Però el que ens falta és direccionalitat i consens polític i social per avançar com a ciutat. Ens cal una mirada compartida que vagi més enllà de la gestió immediata i ens ajudi a definir quin paper volem jugar com a capital del centre de Catalunya.

Hi ha debats pendents que en el seu moment no es van afrontar prou en el POUM i que ara s’han de situar al centre:

Quin model ferroviari volem per a Manresa i per al Bages, i quin paper volem jugar des de la nostra posició privilegiada al cor del país. No podem esperar que siguin altres territoris els qui decideixin per nosaltres; hem de tenir un projecte propi de futur, amb una estratègia clara sobre com volem connectar-nos amb Barcelona, amb la resta de Catalunya i també amb Madrid, per reforçar el nostre paper en el sistema ferroviari i logístic del país.

També cal repensar el pla de parcs i espais verds que articuli el conjunt urbà, i reflexionar sobre el model d’habitatge i de mobilitat que farà possible créixer amb qualitat i equilibri.

Mentrestant, Manresa avança amb projectes transformadors que ja dibuixen el seu futur: la Fàbrica Nova, com a gran centralitat metropolitana; la nova seu de la Generalitat, que redefinirà el centre administratiu; el nou Arxiu Comarcal, que preservarà la memòria del territori; l’Anònima, que consolida el paper de la cultura i la creació com a motor de ciutat; i el nou pavelló del Congost, que actualitza una de les infraestructures esportives més emblemàtiques de Manresa i la projecta cap al futur. Tots aquests projectes tenen estils diferents, però comparteixen una mateixa ambició: renovar, obrir i reconnectar la ciutat amb ella mateixa.

Ara bé, qualsevol transformació urbana comporta també nous costos de manteniment i responsabilitats col·lectives. Per això, el debat no pot limitar-se a qüestions estètiques o puntuals, sinó enfocar-se en com sostenim el creixement i com el convertim en prosperitat compartida.

Manresa té tots els elements per fer-ho: posició central, talent, tradició industrial i una escala urbana que permet innovar sense perdre la proximitat. El repte és aprofitar-ho amb visió i consens. Arribar als 100.000 habitants pot ser una oportunitat o una càrrega. Depèn de si sabem planificar-ho, anticipar-ho i fer-ho amb projecte propi de ciutat i de territori.