Rosalia Vila i la nosa del català

Sempre s’ha dit que la creació és un 10% d’inspiració i un 90% de transpiració. En la indústria cultural moderna, s’hi hauria d’afegir un 100% de negociació.

Rosalia va fer el que va voler al seu primer disc, «Los Angeles», produït amb els seus propis mitjans i distribuït per Universal. Però després tot va canviar: el gener del 2018 va signar amb l’agència de management Lionfish, de Rebeca León (sòcia de Juanes) i, pocs mesos després, era contractada per la divisió espanyola de Sony. Per molt que Rosalia sempre hagi volgut controlar al detall la seva feina, el més segur és que assumís uns contractes del model CINP: Canta I No Protestis. La cosa devia millorar quan ja tenia èxit, va canviar d’agent i va fer el salt a Sony International, la matriu mundial del grup, que la va situar al seu segell Columbia, el de Frank Sinatra i Miles Davis, uau. Segurament, llavors devia poder reclamar molt més control sobre la seva feina, però sempre signant quilos de paper i centenars de clàusules, sense comptar les que ha signat amb Universal pels drets editorials. I enmig del laberint legal que porta l’artista a haver de negociar-ho tot, i ha la llengua. En música es fan diners en anglès i, menys, en espanyol. Després, molt avall, hi ha les vint o trenta llengües que pinten alguna cosa al món. Tenim la sort que el català n’és una, però de les de més enrere. Qualsevol cosa que un artista de talla mundial faci en qualsevol d’aquests idiomes l’haurà de negociar molt. En català, més.

Rosalia ha enregistrat un tema en català i anglès a «Lux» que descobrirà la nostra llengua a molts terrícoles. Està molt bé. I és encara més important que el sentiran molts fans catalans per als quals el català només és una assignatura, una realitat paral·lela i una nosa. Sí, tant de bo fos tot un tema sencer, o dos, o tres. Però l’efecte tampoc no canviaria tant. La injecció de prestigi a ulls del segment social on més perilla el futur del català seria similar. I a qui trobi que Rosalia s’esforça poc, que miri a quins discos llançats mundialment van cantar en català Josep Carreras o Montserrat Caballé, o que recordin si algun dia van sentir un simple ‘bon dia’ en la boca de Messi, aquell noi que va estudiar l’ESO a la Masia; si la va aprovar, alguna cosa deu saber dir; i si no la va aprovar, caldrà denunciar el Barça per negligència. I pel que fa a l’Escolania, sí, és veritat que ser un símbol comporta obligacions. També és veritat que no m’imagino qui hauria dit que no a la il·lusió i a la pasta.

I al final: cap Rosalía providencial no salvarà la llengua. Hi poden ajudar molt, però qui la salvarà de veritat són les Rosalia Vila anònimes parlant-lo sempre.