Persones grans, calaix de sastre

Tant de bo que sempre es parlés de persones i, únicament, s’hi afegís l’adjectiu «grans» per referir-se a l’edat biològica. Però, desgraciadament, en parlar de «persones grans» s’inclou molts altres significats, relacionats amb estereotips negatius. No és, doncs, una expressió neutra, sinó que és una manera d’agrupar persones, malgrat que siguem diverses, sota una mateixa etiqueta, que ens uniformitza, associant-nos a tots amb trets com la inutilitat, l’analfabetisme digital, la dependència…

El llenguatge que es fa servir no sols reflecteix la manera com es pensa, sinó que, alhora, és un instrument que influeix i modela el pensament de la nostra societat. De tal manera que l’ús inadequat del llenguatge, com en aquest cas, contribueix a perpetuar l’edatisme estructural que patim.

«Persones grans», esdevé com un «calaix de sastre», entès com un conjunt de coses diverses i desordenades, en el que se’ns hi vol encabir a tots, fet que no hem d’acceptar.

Ens costaria gaire endreçar aquest calaix? No pas. Únicament caldria ordenar-lo, concretant a quines persones grans ens referim en cada cas. Seria tan fàcil com utilitzar adjectius qualificatius per diferenciar si es parla de persones grans dependents, o malaltes cròniques, o de mobilitat reduïda... però, també, de persones grans emprenedores, o cuidadores, o autònomes, o expertes digitals..., tot depenent del context.

És imprescindible, doncs, un ús lingüístic més acurat que permeti reconèixer la pluralitat de trajectòries que caracteritzen la nostra etapa de la vida, i les administracions haurien d’encapçalar l’ús d’un llenguatge inclusiu. El Servei Especialitzat d’Atenció a la Vellesa (SEAV), per exemple, s’hauria de dir: Servei Especialitzat d’Atenció a la Vellesa Maltractada (SEAVM), afegint-hi l’adjectiu «maltractada», ja que està adreçat únicament a les persones grans que en pateixen.