Alçamanela!

Mai de ma vida periodística havia escoltat tantes promeses d’un futur esplendorós en serveis públics, infraestructures i equipaments per a la Manresa que semblava haver deixat de bategar com a cor de Catalunya per als governants de torn. Ni va ser cirereta del pastís olímpic del 92, ni afavorida per una autopista gratuïta, ni atesa adequadament quan reclamava una C-55 desdoblada com d’altres carreteres de la corona barcelonina no tan atapeïdes de vehicles com la nostra. I de la vergonya del ferrocarril podem parlar-ne tant com vulgueu, perquè el greuge no té comparació possible vist on ens han deixat, a la via morta, tot i haver estat de les pioneres en aquest servei. Les inversions públiques en infraestructures i recuperació de patrimoni més aviat han destacat per la migradesa dels recursos destinats, si ho comparem amb els que tenim la sensació que s’han abocat a altres ciutats mitjanes, qui sap si més espavilades o ben representades a l’hora de reclamar atenció en els pressupostos generals. Potser aquest ha estat el dèficit més clamorós: l’actuació poc eficient de la classe política i econòmica local en l’escenari on es prenen les decisions per fer avançar el país. Poques vegades hem tingut dirigents polítics amb capacitat d’incidència en llocs claus de l’Administració, ni una burgesia empresarial identificada amb el progrés de la ciutat. La bona vida barcelonina els va xuclar quan en teníem, i els industrials emprenedors no han exercit prou com a locomotora, contràriament als que sí que ho han fet en altres ciutats veïnes que mirem de cua d’ull, amb gelosia, mentre elles s’atreveixen a mirar per damunt de les espatlles. Repassades les mancances més evidents, queda clar el punt d’entusiasme que anima la meva militància ciutadana després d’anys d’intentar motivar-la, justament ara, quan he estat testimoni en directe (magnífica festa d’aniversari i premis de Regió7) dels anuncis del president Salvador Illa prometent inversions i suport a la dinàmica que malda per imprimir l’alcalde Aloy a la Manresa capital de la Catalunya central. La més ben parida, ja sabeu. Confesso que l’exclamació «Alçamanela!» (tot junt) em surt de dins davant d’un objectiu tan engrescador. Tanmateix, mai fins ara m’havia sentit tan cobejat com a ciutadà amb dret a vot. Per això no puc impedir el neguit de malpensar si tot plegat no respon a un desig en forma d’esquer del suport electoral que es necessitarà per poder-lo complir. Sobretot, vist el panorama polític general i un pressupost capat d’entrada per un finançament singular que no ho serà. Vull equivocar-me i constatar que les promeses es compliran i aniran a més i més ràpides que el tren transversal i el desdoblament de la C-55 anunciats fa més de vint anys. Amén. n