La rivalitat EUA-Xina i el declivi d’Europa

Des de l’enfonsament de la Unió Soviètica el 1991, el món ha evolucionat d’una situació bipolar a l’hegemonia dels EUA i, posteriorment, a l’ascens sostingut de la Xina. Si bé la URSS va suposar durant dècades la principal amenaça estratègica per als Estats Units, la seva capacitat per competir en l’àmbit econòmic i tecnològic va ser limitada. El model productiu soviètic mai no va aconseguir assolir nivells de competitivitat internacional comparables als occidentals, excepte en segments molt concrets com la producció militar o aeroespacial.

La Xina, en canvi, representa un repte molt més seriós. No és solament un rival militar amb capacitat nuclear, naval i espacial, sinó també un actor tecnològic de primera magnitud. La Xina ha superat els Estats Units en producció de recerca científica en intel·ligència artificial (IA), lidera les sol·licituds de patents globals en IA aplicada i ha desplegat capacitats comercials i militars a una escala sense precedents. Aquesta innovació tecnològica i poder productiu converteixen la competència sino-americana en l’eix central del segle XXI.

El desplaçament del centre de gravetat econòmic cap a Àsia és una realitat. Aquest continent concentra prop del 60% de la població mundial i genera al voltant del 40% del PIB global. El Pacífic ha reemplaçat l’Atlàntic com a principal escenari de competició estratègica, i el repte més important a l’hegemonia dels EUA és la República Popular de la Xina. En aquest context, l’objectiu implícit de Washington és impedir que Pequín assoleixi una posició d’hegemonia regional; i és que el control d’Àsia possibilitaria una projecció de poder global comparable a la dels EUA després de 1945.

En contrast, Europa afronta un declivi cada cop més evident. La Unió Europea pateix un estancament crònic —1,0% de creixement anual mitjà entre 2010-2023—, un envelliment demogràfic que amenaça la suficiència fiscal i un marc de sobreproducció normativa que redueix la competitivitat i incrementa els costos de producció. L’economia europea, en termes relatius, es redueix: el seu pes en el PIB mundial ha passat del 25% el 2004 al 17% el 2024. Sense un canvi estructural, la UE es dirigeix a un escenari de pèrdua constant d’influència i a la irrellevància final en l’ordre internacional.

Aquesta realitat té un reflex directe en la política de defensa. Els Estats Units han reiterat que la seva prioritat estratègica és Àsia i que els conflictes europeus no poden continuar depenent del lideratge militar nord-americà. Trump considera que la invasió russa d’Ucraïna és un problema europeu. Els estats europeus de l’OTAN sumen una població 4 vegades superior a la de Rússia i un PIB 12 vegades més gran, però només 11 dels 31 països membres compleixen l’objectiu del 2% del PIB en despesa militar. Aquesta dependència ha generat durant dècades un efecte de free-riding en seguretat, que Donald Trump ja no està disposat a mantenir. No es pot descartar que els EUA abandonin l’OTAN si Europa no assumeix el cost de la seva pròpia defensa.

Aquesta situació té implicacions directes per a estats com Espanya, que destina només un 1,28% del PIB a defensa, molt per sota de la mitjana aliada. En un entorn de pensions insostenibles i endeutament elevat, la seva capacitat d’incrementar la despesa militar és limitada, fet que afectarà la seva influència dins les institucions europees i atlàntiques.

Davant d’aquest context, un alto el foc entre Rússia i Ucraïna, amb un acord negociat que no satisfarà cap posició maximalista, emergeix com l’escenari menys costós. Seria un acord moralment problemàtic que consolidaria guanys territorials derivats de l’ús de la força. Però des d’una òptica realista, la prolongació indefinida del conflicte erosiona més Ucraïna que no pas Rússia, i desvia recursos estratègics que la UE necessita per mitigar el seu declivi.

Aquest plantejament té un paral·lelisme històric destacable: de la mateixa manera que l’administració Nixon va buscar una entesa informal amb la Xina de Mao per contenir l’URSS, Trump pot explorar una aliança amb Moscou per pressionar Pequín. A llarg termini, els interessos estratègics de Rússia i la Xina són divergents.

Un element sovint subestimat és la complementarietat estructural entre la UE i Rússia. Abans de la guerra, Rússia era el principal proveïdor d’energia de la Unió —45% del gas importat el 2021— i un subministrador clau de minerals crítics –níquel, pal·ladi, titani, fertilitzants– per a les cadenes de valor industrials europees. El valor de les exportacions russes de recursos naturals a la UE superava els 108.000 milions d’euros anuals. Paral·lelament, la UE era el principal soci comercial de Rússia, amb exportacions de maquinària, vehicles, productes farmacèutics i equipament mèdic per valor de 82.000 milions d’euros, a més de ser la principal font d’inversió estrangera directa en els sectors financer, logístic i industrial russos.

Aquesta interdependència, fracturada per la guerra, no altera la realitat econòmica: ambdues economies són complementàries. Rússia és exportadora de recursos energètics i matèries primeres, i la UE necessita el subministrament estable d’inputs barats. En un escenari de distensió, la reconstrucció dels fluxos comercials contribuiria a la revitalització europea i reobriria sinergies en àmbits com la transició energètica, la seguretat alimentària i la innovació tecnològica. Però sense autonomia estratègica ni capacitat militar, Europa va camí de la marginalitat.