Futbol jugat per dones i la premsa

La premsa esportiva va tenir un paper determinant en el creixement del futbol a cavall dels segles XIX i XX, tant com el futbol el va tenir per al desenvolupament de la premsa esportiva. Un i altre es van alimentar mútuament. En els inicis, quan el futbol era la dèria de quatre eixelebrats i d’uns pocs més que se’ls miraven atònits i encuriosits, la incipient premsa esportiva va jugar un paper didàctic. Les cròniques d’aquells primers partits, a més de contar les heroïcitats d’una colla de ganàpies en calça curta, introduïen explicacions del joc i el reglament. Van saber crear un públic que mai s’havia imaginat que pogués arribar a apassionar-s’hi tant. En a penes tres dècades, el futbol ja era un esport de masses i la premsa esportiva un fenomen mediàtic d’estudi. En aquella època van ser els diaris. Però, la mateixa retroalimentació es va donar amb la ràdio i, més intensa encara, amb la televisió. I fins avui.

En els últims anys, el futbol jugat per dones ha tingut un creixement extraordinari, tant en el seguiment com en el nombre de fitxes federatives. No obstant les dades, a l’Estat espanyol la crescuda es deu al FC Barcelona i a partits puntuals, quan les blaugrana han jugat al Camp Nou o a l’Estadi de Montjuïc, o l’Athletic ha obert San Mamés. La resta d’equips i de partits atrau encara molts pocs espectadors. I les dades indiquen que l’assistència s’ha estancat, sinó és que baixa.

És clau el paper dels mitjans de comunicació per remoure l’estancament. Hi haurien de dedicar espai, esforç i mitjans per informar-ne de manera global i regular. El problema és que avui la premsa s’ha desnortat. La tradicional, vull dir. Perquè des de la irrupció d’Internet i els diaris digitals (que haurien de ser més competència de les ràdios que no pas del paper) que Mapi León toqui els genitals de Daniela Caracas («¿¡Tienes picha!?») passarà per davant de qualsevol partit o resultat. O la foto d’un ciclista orinant, abans que la gesta de Pogacar.