Complir o no complir

En aquest país, quan tanquem un tracte ens donem la mà i, en acabar, els tractes es compleixen. Sempre hem entès la seriositat com una virtut, però ara aquesta manera de fer està en crisi: l’esquerra woke, acostumada a avançar inflexible, feliç i irresponsable cap al pròxim fracàs, ha decidit premiar l’incomplidor Pedro Sánchez, cosa que demostra que el món no gira rodó.

Aquest mes d’octubre Junts per Catalunya ha explicat que l’acord que fa dos anys va tancar amb el PSOE ha passat a millor vida. L’al·lèrgia dels socialistes a complir els acords en un temps raonable ha obligat el catalanisme polític a dir prou. Ara, però, els progres de tota la vida surten en tromba a salvar el Houdini de la Moncloa.

Davant d’això, toca plantar-nos. Deixem-nos estar d’apriorismes absurds que confonen l’opinió pública i tornem als orígens: complir és la base de tot. A Catalunya no hem premiat mai l’incomplidor i, en canvi, ara, en l’intent de salvar Sánchez, alguns s’atreveixen a escriure autèntiques odes a l’incompliment.

Penseu-hi. En cas d’urgència, trucaríeu al lampista que, quan se us va inundar el pis, us va dir que en 5 minuts seria a casa i encara no l’heu vist? Compraríeu un cotxe a qui us va vendre aquell utilitari que ja us va deixar ben tirats a la recta de Sallent? Tenir paraula és l’oposat del no complir. I no complir és el que Pedro Sánchez ha fet aquests últims dos anys.

Arribats a aquest punt, no em sembla raonable vendre fum amb el llistat de les lleis que ara descarrilaran. La pregunta que s’haurien de fer els seguidors de la Internacional «papanates -que deia en Quim Monzó-, és per què el PSOE no ha complert, si les lleis que es podien tirar endavant són tan importants? 

Analitzar la política des de l’única idea que Junts és la dreta burgesa dolenta, terrible i atroç -tan temible o més que la convergència d’en Pujol-, és un monument a la previsibilitat i als tòpics més tronats.

De debò, reaccionem. Espero que arribi el dia que a l’hora de defensar Catalunya -cosa que no fan-, els que ara defensen Sánchez, siguin tan valents i tan actius com ho són amb les actituds del president espanyol. Potser ja és hora d’explicar que el PSOE és qui ha frenat el debat de les lleis contra les ocupacions i contra la multireincidència, dues iniciatives de Junts que, a Manresa i al Bages, sabeu com en són, de necessàries. Potser que ens posem al costat del sentit comú i denunciem que ajornar la discussió sobre aquestes patates calentes és el que engreixa de veritat els populismes deshumanitzats que voldrien que, per al seu interès electoral, un dia cremés tot. En definitiva, les coses anirien millor si els que defensen Sánchez tinguessin els nassos de denunciar l’incompliment del PSOE en qüestions més complexes, com és la publicació de les balances fiscals i la publicació de l’execució dels últims pressupostos -dada escandalosament baixa, que no molesta ni als socialistes catalans ni als comuns de can Colau, ocupats en ensorrar definitivament Barcelona.

Dir que Junts està al cantó del PP és d’una mala bava sideral i, sobretot, és pura fantasia. Acusar Junts d’estar a la banda dels franquistes de VOX és tan fals com dir que Rodalies va bé, que el tren de Manresa a Barcelona va com un coet o que la C-55 és una via segura.

Quan us vinguin amb la cançoneta del ‘mira que dolents són els de Junts’, penseu a preguntar-los què pensen de l’espoli fiscal. Aleshores, potser, entendreu d’on venen tots aquests escarafalls. Que ‘de quin cantó està Junts?’ Doncs de Catalunya i de les seves classes mitjanes. La resta, cabòries dels progres que, el dia que el món s’acabi, continuaran defensant qualsevol causa, menys la de Catalunya.