Dones mal enamorades

Quan feia classes a adolescents, ja m’estranyava ―i trobava incomprensible―, que determinades noies amb resultats acadèmics excel·lents, sovint, tinguessin aquell deliri pels anomenats «malotes». Adolescents que, a la llarga, poden acabar sent maltractadors.

Què passa a aquestes noies, dones que s’il·lusionen amb perfils tan perillosos tot i saber que corren, a vegades, risc de mort?

Una dona enamorada d’un home altament perillós no és estúpida ni deixar de percebre el perill. Hi ha molts factors que la hi empenyen. Com les estructures patriarcals que els han inculcat dependència emocional i la responsabilitat de tenir cura de la parella.

A més, el seu cervell emocional i el seu cervell lògic interactuen de manera complexa.

Hi ha un patró ―no exclusiu dels homes―, que sol repetir-se especialment en ells. Comença amb una fase de seducció intensa. L’home aparenta ser encantador i carismàtic, gens corrent ni típic. Així provoca un apassionament amb una excitació tan forta que el cervell el confon amb amor autèntic.

En aparèixer els primers signes de perill —control, manipulació o fins i tot agressió—, el cervell crea un vincle traumàtic en què els moments de tensió i por es barregen amb moments d’afecte i reconciliació. Així es genera una mena d’addicció emocional. La víctima, malauradament, acaba racionalitzant els comportaments de l’home i es diu a si mateixa que «si l’estimo prou, canviarà» o «només és així amb mi perquè em necessita». Això és una dissonància cognitiva: la raó li diu que se n’allunyi, però el cor i l’estrès emocional la fan actuar en sentit contrari.

Hi intervenen, a més, altres factors com la dependència emocional, la baixa autoestima o l’aïllament social que reforcen seguir mantenint la relació. La víctima pot arribar a creure que controla la situació i que pot salvar la seva parella encara que, objectivament, sigui conscient de la perillositat. L’amor es transforma així en una barreja molt tòxica de por intensa, falsa esperança i necessitat urgent d’afecte. Perquè en aquesta situació, la víctima ja ha estat apartada d’amistats i família. I l’únic afecte que li queda només és aquesta dependència. Per això, malgrat saber que pot jugar-s’hi la vida, li resulta extremadament difícil deixar la relació.

I és que el cor és un òrgan capaç de provocar grans calamitats. I les víctimes d’aquests mal enamoraments necessitarien mecanismes fàcils i accessibles, molt a l’abast, per poder esquivar danys irreparables. No sols la mort.