Els boomers sí que recorden el 20-N...

Avui fa 50 anys encara tenia 15 anys. Com molts altres joves, la meva opció va ser la de combinar la feina amb els estudis nocturns. Era una manera de contribuir a la subsistència econòmica familiar i, a la vegada, comprovar si els estudis superiors eren una bona opció. Els que ara opinen i escriuen sobre el món de color de rosa que van viure els boomers ignoren els sacrificis i el paper que va jugar aquesta generació en tirar endavant el país i en fer realitat un canvi de model polític amb llibertat.

Aquell 20-N, a ¼ de 7 del matí, RNE havia informat de la mort de Franco. L’anunci no havia sorprès ningú. El seu deteriorament físic era ben conegut. Un mes abans, el dictador ja havia rebut l’extremunció. Els mitjans de comunicació, davant d’un fet més que previsible, havien preparat pàgines especials. Sociològicament, feia temps que el franquisme havia estat superat per una part notable de la població, tot i que les estructures del règim es mantenien rígides. Excepte algun mitjà que emergia, la resta eren altaveus oficials. Aquell matí per als que treballàvem a la impremta de l’antic diari Manresa, que pertanyia a la xarxa del Movimiento, poques coses canviaven. Era una publicació que es distribuïa a les tardes amb una àmplia penetració social. Com molts altres mitjans, la portada estava preparada amb antelació i s’obria amb el «¡Franco ha muerto!». Bona part dels continguts arribaven a la redacció des d’una agència de premsa, també governamental, que centralitzava continguts. El títol es repetia arreu de l’estat. Era la mateixa frase que havia pronunciat Carlos Arias Navarro, el president del govern, amb uns ulls entelats i una veu trencada que ha estat motiu de mofa al llarg del temps.

El jovent que ara blanqueja el franquisme és inconscient del paper que exercia la censura amb les lleis que se’n derivaven. El mateix diari Manresa també havia de passar pel sedàs de la censura, com qualsevol text o creació musical i artística. Els nous aduladors de la dictadura viuen ara en un context que ningú no els priva d’expressar-se i moure’s lliurement. A la dècada dels setanta, centenars de milers d’espanyols havien migrat a diferents països europeus perquè a la península no podien mantenir a la família. Igual que fan actualment persones que arriben a casa nostra procedents d’arreu del món. Altres milers de persones romanien a l’exili, com el mateix president de la Generalitat, Josep Tarradellas, que no va poder tornar a Catalunya fins a l’octubre del 1977. Qui volia accedir a informació real havia de fer mans i mànigues per aconseguir localitzar emissores, diaris i revistes estrangers.

Ningú no nega les inversions en infraestructures en la recta final del franquisme quan es van construir pantans, pisos i carreteres, però hi havia por i repressió. Una por i repressió que no han viscut els que volen fer un viatge al passat.