Independència difícil, xenofòbia fàcil

L’arribada d’un partit independentista i xenòfob al poder, perdó, al govern de Catalunya pot succeir de dues maneres, dins l’actual catàleg de formacions polítiques. Una és que l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols assoleixi una esclatant victòria electoral i la seva líder sigui investida presidenta de la Generalitat. L’altra és que Junts per Catalunya realitzi una mutació que el situï en uns paràmetres semblants als d’Orriols (espero que no!), i aconsegueixi tornar al Palau de la Generalitat amb aquestes idees. Una tercera opció, és clar, és que cap de les dues marques sumin prou diputats per governar soles però sí per fer-ho plegades, en una coalició més o menys estable.

La qüestió és: què faria un govern independentista i xenòfob? Se suposa que el seu compromís amb els electors passaria per convertir Catalunya en un estat independent i alhora per aplicar una política de grans restriccions cap a la immigració.

Ara bé, la història recent ens explica que la independència de Catalunya no es pot aconseguir des del govern de la Generalitat, ni tant sols amb una majoria absoluta al Parlament i amb dos milions de ciutadans mobilitzats al carrer. És una qüestió de correlació de forces. Per una banda, la Catalunya sobiranista. Per l’altra, els rocosos aparells de l’Estat espanyol: executiu, legislatiu, judicial i mediàtic, més el considerable nombre de catalans d’identitat espanyola. El desequilibri és brutal, tal i com es va poder comprovar l’any 2017 i següents. Com que estaria avisat i ningú no vol que li trenquin les costelles, el govern independentista i xenòfob parlaria molt d’independència però no «la faria», com se sol dir per no dir res.

I si no fes la independència, què faria aquest govern? Doncs aplicar l’altre component de la seva identitat: la xenofòbia. Fronteres poc permeables, persecució i repatriació d’il·legals, enduriment dels requisits per al permís de residència, prioritat als nacionals en ajudes i en feines, etcètera. Podrien fer-ho des dels poders de la Generalitat, que no són absoluts però sí que permeten fer coses, i des de l’entesa amb les forces polítiques espanyoles que estiguessin en la mateixa sintonia, ja que si governessin Catalunya també haurien enviat bastants diputats a un Congrés força més de dretes que l’actual.

En la mesura que no amenacés realment la sagrada unitat de l’Estat, l’independentisme xenòfob rebria cada cop més suports de la xenofòbia espanyolista. S’hi podrien estar molts anys.