Anar fent

Els finlandesos tenen una paraula que descriu i sintetitza la seva forma de fer front a la vida: Sisu. Vindria a ser una combinació de fortalesa interior, determinació, coratge, resistència i actitud positiva davant de l’adversitat. The Economist ho prescriu com a medicina per als mals d’Europa.

Els danesos, al seu torn, parlen del seu Hygge, una mena de sentiment de confort, calidesa i benestar compartit. Seria similar al Koselig noruec.

I així arreu del món. Cada país i cada cultura ha generat conceptes que defineixen les seves maneres de ser i de viure. El Wabi-sabi del Japó ens remet a l’acceptació de la imperfecció i la transitorietat de les coses, i també evoca la bellesa que es troba en allò simple, envellit o efímer. Els italians són coneguts per la seva afició al «dolce far niente», i dels portuguesos es diu que tenen propensió a la Saudade (enyorança). Pel seu cantó, l’Ubuntu sud-africà ens retrata una filosofía que posa en relleu la interdependència humana i la compassió.

Aleshores, quin seria l’expressió que caracteritzaria la manera catalana d’estar al món? Més que no pas allò del «seny-i-rauxa» (és a dir, la dialèctica entre el control i la passió, la raó i l’instint), jo apostaria per la fórmula anar fent, que encara encaixaria més amb el tarannà dels habitants de la Catalunya central i dels berguedans. Som, tots plegats, persones constants i resilients, que no ‘deixem de fer’ per malament que vagin les coses; per això som capaços de sobreposar-nos a les desgràcies i capejar els mals temps. Però l’anar fent també significa que som gent de ritme pausat i conformista, a qui li costa revelar-se (per bons motius que en tingui) o plantejar-se reptes ambiciosos. Per tant, ser dels que «van fent» no és en si mateix ni bo ni dolent: depèn d’on, quan i com s’aplica.