Cançons que parlen d’ahir

Hi ha cançons que són com instantànies de moments vitals. Cada vegada que torno a escoltar Elton John o Alan Parsons, em transporto als viatges en cotxe amb els meus pares, quan ells triaven la música i jo mirava per la finestra, sense saber que aquelles melodies les associaria per sempre més a uns paisatges concrets. O quan a la ràdio tornen a sonar cançons d’Amaral o El Canto del Loco, connecto amb la meva adolescència, quan tenia pressa per créixer i, amb les meves amigues, jugàvem a ser estrelles del pop.

Potser d’aquí a uns anys sentiré la mateixa sensació amb Oques Grasses, ara que han anunciat la seva retirada. Després de catorze anys de carrera, han decidit plegar en el seu millor moment, deixant una empremta inesborrable en tots aquells que hem crescut amb les seves cançons. Les ganes de no perdre’s l’última oportunitat per veure’ls han provocat que les entrades del seu últim concert, a l’Estadi Olímpic, s’esgotessin en només 21 minuts, i que hagin aconseguit omplir fins a quatre estadis. Unes xifres que expliquen l’empremta que han deixat.

Recordo que la primera vegada que vaig sentir el seu nom em va sonar estrany, però alhora bonic. De mica en mica, em vaig endinsar en el seu univers, difícil d’encasellar, però capaç de connectar amb generacions diverses, especialment amb les més joves. A mi em van captivar sobretot per les seves lletres, que parlen d’acceptar la vida tal com ve, amb moments foscos i altres més brillants, o de no perdre mai del tot aquella innocència del nen interior que diu: «Jo vull córrer pels camps, ieh, ieh, ieh, ieh/Com quan tenia deu anys, ieh, ieh, ieh, ieh».

Hi ha cançons que han esdevingut un himne. Així ho vaig poder comprovar recentment en un concert al Cabró Rock, on totes les llanternes dels mòbils es van il·luminar per cantar Sort de tu.

Potser encara és aviat per saber si, en el futur, les seves cançons ressonaran amb la mateixa força. Però si d’aquí a uns anys torno a sentir una de les seves melodies, recordaré com em feien sentir. La música té aquest poder d’acompanyar-nos i de fer-nos retrobar amb qui érem quan la vam escoltar per primera vegada. Potser per això, com diuen ells, «sempre porto un tros d’ahir/I un altre cop m’escapo/ I un altre cop m’escapo».