Cinquanta anys després

Dijous d’aquesta setmana va fer cinquanta anys de la mort de Francisco Franco, el general que es va autoproclamar «caudillo de España» i que va governar dictatorialment durant un llarg període: de 1939 a 1975. Però tot arriba que s’acaba. Així va ser i encara hi ha força gent que recorda les paraules que en un matí de novembre va pronunciar Carlos Arias Navarro, llavors president del govern espanyol, amb una veu tremolosa: «Españoles, Franco ha muerto». Cinquanta anys després és evident que la dictadura franquista va ser un llarg període negatiu per la majoria de la població de l’Estat, però especialment per al conjunt dels Països Catalans, que van veure desaparèixer dràsticament les llibertats democràtiques i l’autonomia política implantada durant el període republicà, així com l’eliminació igualment radical de l’activitat cultural en català i la seva desaparició de les escoles. La superació del llarg període franquista no va ser ràpida ni fàcil, però es va aconseguir. Però si la dreta espanyola radical -que no ha desaparegut pas- algun dia tornava a tenir la possibilitat de governar, segurament mantindria plantejaments polítics ben propers als que es van viure en èpoques passades. Esperem que no sigui així i que no calgui comprovar-ho.

 Per tant, un element fonamental de la catalanitat, com és la llengua catalana, està o no en perill d’extinció? Té el futur garantit o l’amenacen problemes que poden fer que desaparegui en un termini relativament breu? Predir el futur sempre és arriscat, però en principi no sembla que el català estigui amenaçat de desaparició imminent. Tot i això, és cert que en els darrers anys ha augmentat el volum d’immigració de llengua no catalana i que s’ha d’aconseguir que la vagi entenent i parlant. Ho hem de tenir en compte, i també recordar que si en una conversa passem fàcilment al castellà perquè hi ha algun interlocutor que el parla, allò que en realitat estem fent és que no calgui que aprengui el català. Ho hem de tenir sempre ben present. n