Combatre el feixisme cantant

Els erudits, els historiadors, comptabilitzen, exposen, descriuen amb dades, conceptes y relats els estralls dels règims autoritaris. Molt sovint, fins i tot entre les persones que ens considerem sensibles al patiment humà, encapsulem en el temps passat o en espais remots, les crues imatges de les víctimes dels horrors que ens semblen inconcebibles per inhumanes. Per aquesta raó és necessari recordar que tan sols fa 50 anys va morir al llit aquell que representava, aquí mateix, aquest règim tirà... que encara perviu.

Aquesta forma «històrica» de presentar les accions dels règims polítics que associem a la paraula feixisme, són susceptibles d’emblanquinar les derivades socials i personals d’aquestes formes d’exercir el poder més dur contra les persones. Els feixismes, que s’alimenten de la mentida i de la por, creixen i s’acaben imposant en mig de la passivitat dels que no volen veure, de la complicitat dels que hi treuen profit.

La indiferència pot anar endurint el nostre cor quan es cansa de veure, de recordar, de contemplar l’enorme patiment que provoquen les bombes, les tortures, les vexacions; però, per a cada una de les víctimes que sobreviuen als règims autoritaris, les marques de la brutalitat, de la fam, de l’horror, no se les emporta el vent, no desapareixen amb el temps. I només l’empatia, la compassió (que vol dir patir-amb) ens poden vacunar contra la indiferència vers les víctimes.

Aquest acte de resistència personal a l’oblit és la primera condició de la reacció, que passa necessàriament pel reconeixement de la víctima com igual a mi mateix, perquè el verí social del feixisme és la deshumanització. Convertint la víctima en diferent es comença a justificar qualsevol agressió com autodefensa.

Encara ens cal, però passar de la consciència individual a la resistència col·lectiva. Necessitem enfortir els valors, remuntar la impotència, sentir que som més, que som molts, que som hereus de molts combatents que ens han precedit, i que com nosaltres, alçaren la veu. I aquella forma meravellosa d’alçar la veu, d’enfortir els nostres cors solidaris i d’arribar als cors dels que ens poden sentir, és CANTAR.

Per això ens esforcem en cantar i en fer-ho el millor que sabem, amb els que venien de lluny en el temps, amb els que venen d’altres terres, perquè enfortim la nostra resistència i volem atiar la dels que ens vulgueu escoltar per foragitar el feixisme, per abraçar la humanitat.

Aquest article està inclòs en el programa del concert de Commoners Choir i Incordis que es fa al teatre Conservatori de Manresa el 22 de novembre de 2025.