Jacint Carrió i Vilaseca

El darrer dia d’octubre va fer 25 anys del traspàs de Jacint Carrió i Vilaseca. En Jacint va ser durant la República un jove dependent que pertanyia a la secció manresana del CADCI, centre autonomista de dependents del comerç i de la indústria. Després de la guerra es va haver d’exiliar fins que la Gestapo el va detenir i l’internaren al camp de concentració de Mauthausen-Gusen. Va sobreviure a les penúries dels camps d’extermini i un cop alliberat es va conjurar que donaria a conèixer la seva experiència a tots els joves que pogués perquè no és tornés a repetir. Fins a la seva mort va ser molt actiu en la vida social de la ciutat i va estar donant xerrades als instituts i allà on el cridaven. Arribada la democràcia va tenir un paper actiu a Esquerra, fins que al Congrés de Lleida amb Colom van abraçar l’Independentisme. En abandonar Esquerra es va acostar als socialistes arribant a ser regidor de l’Ajuntament de Manresa en dos mandats. Per qui tingui interès la seva vida és recollida en un llibre autobiogràfic editat pel Centre d’Estudis del Bages.

Passat 25 anys de la seva mort crec que ja puc fer públics dos fets de la seva vida que per ell foren rellevants.

El primer es produí al camp de concentració i l’acompanyà tota la seva vida. Fa referència a Joaquim Amat-Piniella, un altre pres Manresà del camp, conegut pel seu llibre K.L. Reich. En Carrió i Amat des de les hores tenien una relació distant. Tot va venir perquè Joaquim va agafar un crostó de més alhora del dinar, els repartidors en acabar es van adonar que en faltava un i ho van posar en coneixement del responsable del barracot. Aquest els va fer formar a tots i va demanar qui havia estat, tant en Jacint com uns quants més ho van veure, però callaren igual com va fer Amat-Piniella, de sobte el militar es treu la pistola i torna a demanar -Qui ha estat? Com que no sortí ningú li disparà un tret al cap al primer que va trobar i va dissoldre la formació. Al Jacint aquest fet el va colpir molt, no perquè no l’hagués vist abans, però era el seu company Manresà el que no va sortir a reconèixer que havia estat ell.

La segona, ni de bon tros tan rellevant com la primera, però té la seva importància. Era un dia de juny del 1991 quan en Jacint va prendre possessió per primera vegada del seu escó a l’Ajuntament. En Jacint estava feliç, com a president de la mesa d’edat ens acabava de fer un discurs preciós sobre la democràcia i les llibertats, tot el grup socialista baixàvem per l’escala principal de l’ajuntament i a baix antics companys d’Esquerra l’esperaven per fer-li entrega d’un cactus. Sort que en Jordi Marsal, sempre tan ràpid li agafà de les mans i el tirà a la primera paperera que va trobar. El fet li va fer mal, però com sempre el va patir en silenci.

Queda dit.