El Quinto Carajillo

No està escrit enlloc, però tothom sap que la rumba forma part del patrimoni immaterial de Sant Joan de Vilatorrada i El Quinto Carajillo n’ha estat l’última encarnació. Potser en el futur ho tornarà a ser, però de moment pleguen veles i dissabte es van acomiadar. Ho van fer amb un concert que deixava oberta la porta a un possible retorn, però en l’ambient de la festa que van muntar a Can Gallifa s’hi respirava un aire de comiat o, si més no, de final d’etapa. I va ser una nit molt especial, sí. Ara que la paraula especial s’utilitza amb la mateixa lleugeresa que la paraula màgia, puc donar fe que aquella ho va ser, i si avui hi dedico aquesta columna és perquè en algun racó de l’hemeroteca en quedi constància.

Dalt de l’escenari, entre emocionats i eufòrics, Jonathan Olmedo «Joni Canijo», Gemma Simats, Àlex Casanova, Eloy Mallado, Joel Pérez, Carles Fernández i Edgar Díaz es van entregar en cos i ànima a la multitud de fans que omplia la sala i que era a la vegada una multitud d’amics i de coneguts. També hi va haver amics músics amb els quals van compartir escena, i al final van ser tants, que amb prou feines cabien a la foto. Entre ells, dos rumbers de referència: el Joan Garcia Borjas i el seu cosí Antonio El Remendao, patriarca, de facto, de la rumba a Sant Joan.

Plega El Quinto Carajillo perquè la vida se’ls ha anat fent incompatible amb l’activitat musical, com ho demostrava l’incipient embaràs de la Gemma Simats. Pleguen per això i ho fan, sobretot, perquè per molt que ara mateix hi hagi un gran planter de bons músics de casa, cap dels del Quinto és intercanviable. Dissabte va quedar clar que, encara que la veu cantant del Joni Canijo acaparés les mirades, el protagonisme estava repartit entre tots, i en la seva suma i la seva compenetració hi havia l’essència del grup.

En actiu des del 2015, El Quinto Carajillo ens ha alegrat l’ànim durant una dècada i ara brindo perquè un dia els puguem veure de nou en el concert del seu retorn. Sort, «carajilleros»! I gràcies.