La vaga metàl·lica

Després de trenta-un anys, els treballadors del metall de Catalunya han estat cridats a la vaga pels sindicats com a mesura de pressió a la patronal. Pretenen un triple quatre (increment del 4% dels salaris el 2025, 2026 i 2027) entre moltes altres reivindicacions laborals i socials. L’aturada de dos dies fou seguida amb un cert èxit pels convocants a les grans empreses i menys a les petites. Els piquets de les banderes vermelles es van fer presents als principals polígons i van aturar la C-55 a Bufalvent. Ja no vindrà d’un tall més. Per tants com ells, molestar als innocents conductors no té cap cost rellevant ni polític.

Aquestes mobilitzacions no han servit de res perquè les dues parts continuen allunyades i quasi enfrontades. Per la manca d’acord i amb la Generalitat alarmada es prepara una nova tanda d’aturades per dues dates del mes vinent (probablement els dies 3 i 10) per forçar als empresaris a cedir. Són pràctiques del segle XX amb èxit dubtós en benefici dels treballadors en el moment actual. Davant l’evidència a vegades no tinguda en compte que fer vaga implica no cobrar el salari, un parell de dies més sense treballar serà per molts torners o fresadors una reducció dels ingressos equivalent a la diferència entre les propostes dels uns i els altres. Un enigma sindical poc explicat des del punt de vista pràctic.

A un sector amb el 20% de l’ocupació industrial li arriben moments complicats, sobretot per les amenaces directes. Les traves mundials al comerç d’acer, iniciades per Trump i seguides per tots els altres països industrialitzats, inflamen a hores d’ara encara més la crisi dels fabricants de cotxes al món. La caiguda de les vendes de vehicles (el 2026 a producció caurà un 2% a Europa i un 4% als Estats Units) s’agreujarà pels fabricants de peces de metall perquè d’aquí a pocs anys el 70% dels cotxes seran elèctrics, ho sigui, amb bateries i sense tubs d’escapament.

A aquest món més sostenible no hi haurà lloc per fàbriques com la de Magneti Marelli a Santpedor. Algú des d’un despatx de Nova York amb vistes al Central Park i a un full de càlcul al seu ordinador ha decidit tancar la planta bagenca. Els més de cinquanta treballadors protesten i exigeixen la continuïtat, però tal cosa ja no és possible. La conflictivitat laboral d’aquest sector afecta directament gent d’aquí. Es perdran llocs de treball de veïns o coneguts. La globalització també és, ara per dissort, una cosa local.

El dia 27 de novembre hi ha convocada una nova “reunió de seguiment” a tres bandes a la seu del departament d’Empresa i Treball. No gosen dir-ne «mediació» però a la conselleria volen forçar la resolució d’aquesta situació, evitar la vaga i la imatge de conflicte. El conseller Sàmper prové del món convergent mentre a l’administració socialista hi ha força càrrecs provinents del sindicat «germà», la UGT. Billar laboral a cinc bandes.