El cul de Franco

És dijous nit i fa fred. Fred d’aquell de veritat que ja trobàvem a faltar, però que quan el tens al damunt i t’ho arronsa tot, tot, comences a enyorar de nou la primavera. També resulta que és 20 N i que celebrem que l’hivern dur de l’infame dictador Franco s’havia acabat i que just començava una primavera que ara, amb el pas dels 50 anys, ens adonem que no havia florit del tot com tocava. I em poso a escriure l’article que tinc al cap mentre penso en el putu dictador, la puta dictadura i els joves. Una part dels joves. I m’aturo. Jo, en els joves, sempre hi tinc confiança. Tenen dret a ser joves, a anar a la seva, a equivocar-se – com vam fer tots quan érem joves, o no – i a canviar el seu futur i el nostre que de vegades, canviant, és la manera de millorar les coses. Les seves, i les nostres. Però és que hi ha un munt de joves que enyoren Franco i això em preocupa. Que hi havia franquistes ja ho sabíem. Que ens els miràvem amb displicència anacrònica i que segurament no ho havíem d’haver fet també. Però amb els joves enyorant Franco no hi comptàvem. De fet, no enyoren Franco perquè no pots enyorar una cosa que no has conegut. I aquí hi ha el tema: Enyoren una cosa que els franquistes de cabra i pamflet reconvertits en influencers d’extrema dreta i tik tok i algoritme els han venut com a novetat, solució i futur. I cola. I tant si cola. Amb el temps ha colat i ha calat la imatge que el franquisme de Franco i els seus no havia estat tan mala cosa i que, en definitiva, havia estat un règim anterior al d’ara. I Ens resulta especialment difícil explicar una cosa que no han vist quan aquesta cosa no va serf un règim ni un res digerible. Una dictadura no és digerible per res del món, te la fan empassar i punt, sense deglutir. Aquest tant per cent de joves que enyoren Franco o una dictatova com els han dit que va ser la seva van venuts. És cert que busquen respostes al que la democràcia no els sap donar, però també és cert que en un minut de dictadura entendrien que no és això, companys, no és això i que ells serien els primers damnificats en tot. L’extrema dreta - que ja no treu la poteta sinó el cos sencer - sap moure’s i manipular per aprofitar aquest desencís profundíssim amb el qual vivim i no sé què hauríem de fer perquè els joves es rebel·lessin contra tot el que els toca rebel·lar-se, però que entenguessin que el primer que han de fer, sí o sí, és rebel·lar-se contra els fatxes i els franquistes i tots els que amb eficients proclames de llautó fan veure el que no hi ha. No, Franco no tenia el culo blanco, era un sanguinari. Ho reconec, continuo confiant en els joves ser defecte però ja no en tots. Tinc un problema. Tenim un problema. A veure si aprenem, en aquest cas, a explicar-nos bé o prendrem més mal. Fem-ho pels joves, també. I per nosaltres.