La dona darrera el ferro

L’escultora Àngels Freixanet ha estat guardonada per Òmnium Bages-Moianès amb el Premi Bages de Cultura d’aquest any, una distinció més que merescuda per la seva consolidada i extraordinària trajectòria; no és el motiu d’aquesta columna fer una glossa dels valors artístics, dels que ara tothom en parlarà i segurament, el proper divendres durant el lliurament del premi, a molta gent els sorprendrà.

A vegades, la dimensió artística de la persona eclipsa la dimensió humana que pot arribar a ser tant o més important perquè, al cap i a la fi, l’artista posa en la seva obra la seva vida, per inspirar la nostra. De ben jove vaig tenir la sort, gràcies a la sempre enyorada amiga Fina Sitjes, de conèixer l’escultora; amb els anys he tingut el privilegi de forjar-hi una estreta i llarga amistat que ha fet que l’admiració per la dona, sigui tant gran com la devoció que sento pel seu treball.

Avançada al seu temps, l’Àngels Freixanet, a més de transformar el ferro, va ser capaç de transformar tot un entorn social, gens fàcil per algú del gènere femení, amb l’energia necessària per desenvolupar el talent, innovar l’escultura convertint-la en art per conviure-hi, conciliar el personatge d’esposa i mare amb el d’artista emergent, viatjar per mig món amb la llibertat d’una observadora inquieta a la recerca d’inspiració, i crear un univers propi de què en van formar part, estretament i incondicionalment, devots de la dona i l’artista com en Manuel Vázquez Montalban, Jorge Edwards, Hado Lyria, Anna Maria Matute, Andreu Martin, el dibuixant Ivà, el cineasta Josep Maria Nunes, o el mateix Salvador Espriu que li va dedicar un llarg poema en el seu llibre “Per a la bona gent”; tot això essent la companya disposada i fidel d’un incondicional cercle d’amistats, que han estat els millors avaladors i defensors de la seva obra, perquè també han estat els més grans admiradors de la persona que hi ha darrere l’artista.

Cal aplaudir l’escultora, però sobretot cal ovacionar la dona que darrere el seu art ens ha impressionat amb tanta humanitat, ens ha commogut amb tanta sensibilitat, ens ha compartit tant talent; i ha tingut la força i el caràcter necessaris per dominar el ferro amb prou emotivitat per fer-lo ressorgir, deixant-nos un llegat que emociona. Això només es pot fer amb una personalitat tan excepcional i infreqüent com l’exposada per l’Àngels en la gran galeria de la vida. Una persona que com li va dir el crític Arnau Puig a l’inici de la seva carrera “ha recuperat per l’art, el que la societat havia deixat per inservible”, i jo afegeixo que el mateix que ha fet amb l’art, ho ha fet amb els cors de la gent que l’han tractada. Darrere els grans premis hi ha grans persones, i el Bages de Cultura és un gran premi.