Sala-Valldaura

El nostre coneixement de la personalitat d’un escriptor passa sobretot pel que n’intuïm quan en llegim l’obra o per alguna entrevista, generalment poc aprofundida, en algun mitjà de comunicació. És veritat que de la literatura ens importa essencialment el llibre, com de la música ens interessa el teixit de sons que ens ofereix més no pas la biografia del seu compositor. Però endinsar-nos-hi ens convida a tenir claus per a una comprensió integral del que llegim o escoltem. Un dels nostres clàssics vivents és Josep Maria Sala-Valldaura, amb una trajectòria sòlida i rellevant com a poeta, assagista i traductor, al costat de la seva llarga i destacada dedicació a la docència en instituts i a la Universitat de Lleida. Ha estat precisament aquesta universitat la que ha editat el volum Èrato. Converses literàries amb Josep M. Sala-Valldaura, a cura de Josep Antoni Clua, Jaume C. Pons Alorda i Joan Ramon Veny-Mesquida. Sala-Valldaura, que evita pontificar des d’un pedestal, té un caràcter que emergeix amb nitidesa en aquestes pàgines. Càlid, serè, conscient de la pròpia fragilitat, sensible a la dels altres, practica la reflexió, que es plasma en humor i lucidesa. Al llarg d’aquestes converses podem reconstruir el seu itinerari des de Gironella a Lleida, passant per Eivissa, Blanes, Salford, Terrassa,..., però també ens adonem del paper que hi han tingut amics com Vicenç Altaió o Jaume Pont, els seus fills i Nathalie Bittoun-Debruyne, companya per excel·lència en el seu camí a través dels anys, però també consellera i cotraductora. A Èrato trobarem consideracions que convé retenir, per exemple quan hi parla de la seva manera d’aproximar-se a la poesia. Ens en diu: «el meu ofici era el de robar la veritat de les paraules», «la paraula poètica és el verb del dia setè, el que continua quan Déu calla» o «la poesia desborda els límits de la racionalitat». Sobre la traducció, Sala-Valldaura anota: «traduir representa certament la manera més profunda de llegir.» Sobre l’ensenyament Sala-Valldaura afirma: «abans de jubilar-me em feia la sensació que havia regressat a un institut: tornava a coincidir amb estudiants que «resumien» un text amb més paraules que les que tenia.» Però també hi reconeix que no es fa estrany que «la joventut torni a desconfiar de la política institucional», una actitud que facilita l’extremisme.