Un veredicte sense sentència

El Tribunal Suprem no ha decebut els qui pensen que manté un pols amb el govern de Pedro Sánchez després de l’aprovació de la Llei d’Amnistia. La condemna al Fiscal General de l’Estat, Álvaro García Ortiz, és una mostra més que el poder judicial que encarnen els magistrats del Suprem no li tremola la mà a l’hora d’intervenir en qüestions que tenen un transfons polític o que formen part de la rivalitat entre progressistes i conservadors.

En aquest cas, a més d’intervenir, ha fet públic el veredicte abans de redactar la sentència que ha de contenir els raonaments jurídics que justifiquin la condemna. Es tracta d’una pràctica que és normal quan hi ha jurat popular, però que no és habitual quan no n’hi ha, ja que aleshores és el tribunal qui dicta la sentència com a document complet i motivat, i és en aquesta sentència on es recull el veredicte.

Obrant d’aquesta manera, el Tribunal Suprem ha provocat inseguretat jurídica, atès que les parts no poden valorar ni recórrer adequadament el veredicte sense conèixer l’argumentació jurídica que el sustenta. El fet d’avançar-lo ha alimentat tota mena d’interpretacions polítiques i mediàtiques. Alguns juristes alerten fins i tot que, si es normalitza aquesta pràctica, es podria erosionar la confiança en la imparcialitat judicial.

De moment, el fiscal general ha estat condemnat arran de la demanda d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid que manté un pols amb el govern del PSOE. Ayuso té com a cap de Gabinet Miguel Ángel Rodríguez, una persona que va admetre haver difós una informació falsa segons la qual la Fiscalia havia rebut ordres “de dalt” (del Govern) per no arribar a cap acord amb l’advocat de González Amador.

Des del PSOE, ara es parla de la politització dels jutges i, concretament, del Tribunal Suprem. Ho fan ara perquè els toca de prop, però quan això mateix es denunciava en el cas del Procés dels independentistes catalans es posaven de perfil, concedint carta blanca a la independència judicial i a la seva presumpta imparcialitat. Ara, en canvi, s’adonen que els jutges prenen partit, com es demostra en el fet que els vots dels magistrats conservadors i dels progressistes són diferents. Si la ideologia no comptés i el veredicte es limités a qüestions estrictament jurídiques, no hi hauria d’haver diferències entre uns i altres.