Coses vistes d’aficionats

«Au!, aneu a dormir calents un altre dissabte!!!», sento que criden un parell d’aficionats. Me’ls miro perquè no acabo de comprendre si és un retret o una mofa. Veig que és enuig i que l’equip que acaba de perdre és el seu. Marxen enfadats. Em sorprèn un espectador que s’alça del seient i baixa dos o tres graons esperitat. Sembla que pretengui saltar al camp i fer-ne una de grossa. Es veu que l’àrbitre no ha ensenyat la targeta groga que ell considera que es mereixia. Escolto que li criden que torni, que ho deixi estar, que no paga la pena. Entenc que són familiars. Una dona l’agafa pel braç i el fa tornar. També es veritat que s’havia quedat a mig baixar, com si fos un rampell de mentida o una indignació impostada. Hi ha una noia que insulta per segon cop un rival. Penso que el jugador que ha rebut la puntada és la seva parella. I em vull imaginar que el jugador insultat és el marit de la noia que abans de començar el partit donava el pit a un nadó i que, havent-lo atipat i adormit, també ha cridat enfadada amb la falta d’un jugador local. I hi havia un senyor gran que discutia alterat i dret amb un altre aficionat, més jove. No he entès què li deia, però m’ho he representat. El jove s’estava assegut i anava fent que sí amb el cap, com si temés que contradir-lo no li causés un vés a saber què i que haguéssim de córrer tots i fer córrer tothom. A la mitja part, hi ha tornat. M’ha semblat que en reprenia el fil, enfervorit per la certesa dels seus arguments que havia vist reblats per la primera meitat.

Són escenes observades en els últims dies, però són coses que he vist mil-i-una vegades en camps de futbol, pavellons, bars, redaccions o domicilis particulars i que han estat provocades per partits de qualssevol categories. En el futbol són més habituals, esclar, però la pilota no en té l’exclusiva. Són comportaments que no deixen d’una incompresibilitat fascinant.