L’habitatge; quin gran despropòsit (2)

En Xavi, després de cerca activa de molts mesos, troba un habitatge al mateix barri i la mateixa illa on va néixer ja fa unes dècades. La vida l’ha portat per aquest viarany i ha decidit comprar un habitatge per ell i els seus dos fills, i la sort li brinda l’oportunitat que sigui al barri on va criar-se. 

La propietat de l’habitatge, és una família de classe mitjana i treballadora que ha rebut, fa pocs mesos, herència de 6 habitatges en mal estat a la ciutat. Després d’assumir que tenir un habitatge per reformar i posar a lloguer posteriorment comporta un seguit de maldecaps que no els compensa la inversió i esforç, la propietat decideix posar a la venda aquest habitatge, assumint resignadament, que el preu és substancialment inferior al que el difunt pagà ara fa 20 anys. 

Signades les arres, i estant satisfetes les dues parts, la immobiliària explica que prèviament a la signatura davant de notari, cal fer un tràmit, que és el de tempteig i retracta, consistent en notificar a la Generalitat aquesta intenció de compravenda. Res, un tràmit. Creien. 

Així que al cap de menys de dos mesos, un tècnic de la Generalitat es desplaça de Barcelona a Manresa, visita l’immoble i tot dient que és molt bonic, adverteix que ‘m’ha agradat molt’. Al cap de pocs dies, l’agent immobiliari rep una notificació en la qual la Generalitat comunica a les parts, que exerceix el dret de tempteig; és a dir, que es queda el pis. Es queda el pis, per ubicar-hi una família amb necessitats socials, que amb tota probabilitat i per l’experiència que la comunitat de veïns ja té en un altre immoble de la finca, provindrà de l’entorn metropolità de Barcelona. 

Resultat: el Xavi perd l’oportunitat de comprar-se el pis, les parts han perdut temps i el que és pitjor, la ciutat i el barri perden un veí jove, amb canalla, i que ha nascut i criat al barri. 

Algú pot dir quin sentit té tot això? Què hi guanya la societat? I la ciutat? És just? Jo tinc ben clar que ni és just, ni és el que Manresa necessita. 

Ja fa massa dècades que patim una política buida i de galeria, que no analitza, ni tan sols sobre la base dels fets ja passats, si l’aplicació de determinades polítiques ens allunya del mateix objectiu que es pretén assolir. Ja no cal dir, analitzar amb profunditat derivades segones; seria massa complex. 

En un escenari raonable, hauria estat un èxit que la propietat hagués apostat per la rehabilitació de l’habitatge i l’hagués posat a lloguer. En aquest escenari, la Generalitat podria llogar l’immoble oferint-lo a qui per raons d’urgència social ho necessiti i sempre com a ajuda puntual per superar una determinada situació. I en un escenari encara més raonable, no essent possible aquest primer, en Xavi hauria hagut de poder refer la seva vida al barri on ha nascut i s’ha criat, i els seus fills haurien anat a l’esplai del barri i al comerç de barri que encara queda obert i a on el seu pare ja havia anat de petit.  

Uns governs responsables tindrien una acció constructiva que no passaria per esventrar la llibertat de vendre o comprar entre privats un determinat immoble, a la vegada que oferirien solucions a les famílies que ho necessitin. Cal recuperar el sentit comú. Urgentment.