Dos terços de força i un de persuasió

En un article recent de The Economist sobre l’auge de la solteria i les llars unipersonals, s’hi assenyalava com una de les causes el fet que, gràcies a la lluita feminista, la família i la procreació han deixat de ser un deure ineludible per passar a ser una opció més o menys lliure. Cada cop més dones, joves i no tan joves, ja no estan disposades a aguantar qualsevol mena d’home i prefereixin una certa solitud o altres formes de convivència abans d’haver de fer de criades d’un senyor que no sap ni engegar una rentadora. Per això n’hi ha tantes que en quedar-se vídues o en separar-se amb els fills i filles ja grans es juren a elles mateixes que mai més no tornaran a rentar els calçotets a ningú.

Fins aquí, res de massa nou. El què em va cridar l’atenció de l’article és la idea que aquesta normalització de la solteria femenina i l’increment del nivell d’exigència per part de les dones ha transformat també els hàbits i prioritats dels homes. Així, l’assumpció de les tasques domèstiques i de cures per part de molts humans mascles no seria fruit de la presa de consciència i el canvi de valors, sinó una estratègia, conscient o no, per aconseguir (i retenir) parella. Les oportunitats de l’home-paràsit es redueixen dràsticament i els nois saben que no moure un dit a casa és la via més segura al celibat. Seria una mica la idea de la mà invisible d’Adam Smith però aplicada al mercat de l’amor.

Més enllà del cas concret, la teoria general diria que el privilegiat només cedeix privilegis quan per mantenir-los ha de pagar-ne un preu superior. Segons això, la lògica del càlcul de costos i beneficis prevaldria sempre sobre la ideologia o el convenciment. I sí però no. Perquè els homes també hem necessitat un paraigua ideològic per acceptar aquesta nova correlació de forces i canviar la forma d’actuar i sentir. Per aconseguir interioritzar una cosa tan òbvia com que fregar el terra, coure cigrons o plegar mitjons no és cap humiliació, ens han calgut models i imatges que ens presentessin aquestes tasques com una cosa positiva, moderna, i fins i tot cool.

La recepta dels canvis socials – i també la manera d’evitar-los!- seria més aviat dos terços de força i un de persuasió. I de la mateixa manera que el poderós necessita un imaginari legitimador que li faciliti renunciar al seu poder, per vèncer l’oprimit i el discriminat no n’hi ha prou amb la coerció, cal també un relat, un marc conceptual, que intenti justificar la seva malaurada situació i que l’empenyi a resignar-s’hi. I aquesta lògica, es pot aplicar a qualsevol lluita, conflicte o desigualtat que us passi pel cap.