Els dubtes del, i si?

Una de les preguntes que sovint ens fem, a nosaltres mateixos, és la de: i si? Després d’una decisió no encertada, he escrit no encertada, no he escrit dolenta, que ja té una altra connotació moral, i les valoracions morals no són bones ni beneficioses per l’estudi i anàlisi de la conducta humana. Una decisió pot ser encertada en el seu moment i, en el pas del temps, per motius ben diversos, semblar que no l’hem endevinat, almenys del tot. I llavors comencen les ruminacions que no paren, les maleïdes ruminacions en bucle que no hi ha manera de parar, i que tant fan patir a la persona que s’hi queda embolicat.

Hi ha un altre manera d’encallar-se en el: i si? I té lloc quan una persona ha de decidir entre més d’una opció, i es pot donar en diverses situacions; entre altres com en llogar o comprar una casa, o a l’hora d’escollir escola per la canalla, o comprar una brusa/camisa. La persona una vegada pensa que ha escollit el que convé, el seu cap ja li diu, «es l’altra camisa, casa o escola» i així torna a escollir i torna a dubtar; fins a l’infinit, cada vegada que sembla que la decisió està presa, apareix el: i si?

I que tenen en comú aquestes dues situacions, una prèvia a una decisió i l’altre posterior a la decisió presa? Doncs que totes dues fan patir a la persona quan la ruminació s’ha disparat! I que, habitualment, es dona en persones molt patidores, per no dir obsessives en el sentit perfeccionista. Persones amb una gran capacitat de donar i aportar a les altres, i capaces de fer-se mal, en el sentit angoixant, a elles mateixes.

El perquè aquest preludi és, per lligar-ho amb una de les frases del filòsof Ortega i Gasset que ens diu: «sempre que ensenyis, a la vegada, ensenya a dubtar del que ensenyis». Sembla una contradicció malgrat que no ho és; dubtar és bo, instal·lar-se en el dubte no és gaire saludable. Un molt bon consell és dubtar per tenir criteri... propi!, si pot ser, els atacs per induir-nos a criteris aliens ja hi són i amb força.

Des del punt de vista de la psicologia clínica les persones que tenen característiques semblants o properes a les descrites comparteixen criteris amb una personalitat obsessivocompulsiva; ara bé, i si això no és dolent per la comunitat? O encara diria més, I si, una gran majoria de persones tenen els trets descrits i no és cap patologia? I si, la zona de confort no existeix? I només és un constructe per vendre en psicoteràpies barates; I si, els professionals de la psiquiatria i de la psicologia no tenen eines per donar? I calen armes?