El feminisme dels anys 70 vs l’actual

A mitjans dels anys 70 del segle passat, es vivia la Segona Onada feminista que se centrava en la igualtat de drets entre homes i dones (especialment en l’àmbit laboral), i es reivindicava el control del propi cos incloent l’anticoncepció i l’avortament i començava a sorgir un debat sobre els estereotips de gènere. L’any 1975, entrava a la universitat esperançada en aquest emergent context de reivindicacions.

Ara, als actuals anys 20, passat mig segle, i ja jubilada, aquelles aspiracions feministes no s’han assolit plenament. I alguns dels avenços han estat més simbòlics que reals.

Per visualitzar-ho, podem comparar una cançó estrella dels anys de joventut amb una d’ara, com a adulta consolidada.

Als anys setanta hi havia grans noms femenins a Catalunya: Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Guillermina Motta, Núria Feliu... Avui, hi ha més dones cantants que mai ―no necessàriament per motiu de gènere, sinó perquè hi ha més oportunitats en general. Tanmateix, en el panorama català la presència femenina continua sent limitada i sembla que, malgrat les oportunitats, estem igual o fins i tot pitjor quant a visibilitat.

Dels anys 70, pel seu to satíric, que posa en evidència les poques opcions d’aquell feminisme, L’Any de la Dona, de Guillermina Motta, escrita per Maria Aurèlia Capmany i Josep Lluís Soler per commemorar, el 1975, l’Any de la Dona (declarat el 1972 per l’ONU), és prou òbvia. Diu: «no badis, noia, noieta» i aprofita cada dia de l’any perquè «així que arribi desembre se t’acabarà la festa». «I quina vida... tindràs des d’ara..., que ni l’ONU voldrà ajudar-te» Tot i les restriccions culturals i la censura, demanava visibilització i reconeixement dins d’una societat patriarcal, amb missatges poètics i simbòlics.

Avui, les cantants catalanes poden abordar el feminisme de manera més explícita. Roba Estesa és un grup de dones, que fan del feminisme l’eix central dels seus missatges. A Les criades, reivindiquen la ruptura dels rols tradicionals i l’opressió estructural amb un missatge combatiu i col·lectiu. A La nit és nostra posen l’èmfasi en la llibertat i presència de les dones en tots els espais i en la continuïtat generacional de la lluita contra un sistema opressor.

Si Motta ja reclamava visibilitat i reconeixement, Roba Estesa encara ha de combatre rols opressius i reivindicar espais segurs per a les dones.

I és que tot i els cinquanta anys d’avenços, el futur promès encara és, en gran part, un objectiu per aconseguir. El feminisme està estancat i la lluita continua essent necessària i urgent.