Democràcia, per a què?

La tardor de l’any 1920 Fernando de los Ríos Urruti, diputat del PSOE i catedràtic de Dret Polític a la Universitat de Granada, va viatjar a Rússia per veure de prop la revolució soviètica. Va recollir les seves impressions, i les converses que va mantenir, al llibre «Mi viaje a la Rusia sovietista» (Madrid, 1921). En ell apareix la reunió amb Lenin on el líder soviètic llança la famosa pregunta: «llibertat, per a què?», enmig d’altres afirmacions capaces de posar els pels de punta a qualsevol demòcrata. Per exemple, el paràgraf que acaba amb aquella frase comença així: «Nosaltres —va respondre Lenin— no hem parlat mai de llibertat, sinó de dictadura del proletariat; l’exercim des del poder, en pro del proletariat, i com que a Rússia la classe obrera pròpiament dita, és a dir, la classe obrera industrial, és una minoria, la dictadura és exercida per aquesta minoria». Segons Lenin, quan la revolució aconsegueixi implantar la societat sense classes, «només llavors desapareix l’Estat i es pot parlar de llibertat». Mentrestant, a llaurar dret per on mani el partit. «El període de transició de dictadura serà entre nosaltres molt llarg... potser quaranta o cinquanta anys». En realitat la dictadura soviètica va durar setanta anys més, i no va conduir al paradís, sinó a la fallida de la URSS... i al que tenen ara.

Ja fa molt que la pregunta «llibertat, per a què?» dispara la resposta «llibertat per ser lliures». Les societats liberals parteixen de la convicció que la llibertat no és només un objectiu sinó un principi i un camí, i el fet d’experimentar-la incompleta no li resta ni una engruna de veritat. No és un simple instrument, com es deduiria de preguntar per la seva utilitat. Sacrificar-la per mor de qualsevol finalitat contamina la finalitat mateixa. No oblidem que els mitjans alteren els resultats, i els «parèntesis temporals» de llibertats suspeses tendeixen eternitzar-se.

Si això és tant clar, per què no apliquem els mateixos raonaments a la democràcia? S’ha convertit en tendència afirmar que defensar-la passa per resoldre els problemes materials de la població, però aquesta mirada converteix la democràcia en un simple instrument, intercanviable per un altre. Que amb ella no prosperem? Doncs que vingui una dictadura. No està socialment prou assumida la convicció que la democràcia és principi, camí i objectiu, i no consisteix en que algú ens resolgui els problemes, sinó en participar tots en la seva resolució.