Manresa de 100.000 habitants?

La presidenta del Col·legi Oficial d’Arquitectes de la Catalunya Central, Claudina Relat, ens convidava al Regió 7 de fa quinze dies a “reflexionar sobre com creixen les ciutats mitjanes, com poden preservar la seva identitat i alhora avançar cap al futur amb progrés i coherència (...) i a pensar quin ha de ser el següent pas per a la nostra ciutat”, quan ja hem superat els 80.000 i anem cap als 100.000 (si es manté el ritme). Per reflexionar-hi primer hem de partir de quin és l’estat real de la ciutat avui. Segons ella tenim el planejament preparat i l’estructura que ens permet créixer amb criteri i sostenibilitat. No sé si el terme hauria de ser créixer sinó, més aviat, desenvolupar-se, perquè això no necessàriament vol dir ‘créixer’ en població. Ens podem desenvolupar essent menys i millor? Diu també que falta la “direccionalitat i consens política i social per avançar com a ciutat” i “una mirada compartida”. Des de Junts portem tot el mandat aportant una visió de ciutat que esperàvem que fos almenys discutida amb criteris prou sòlids com per poder-los contrastar, confrontar i consensuar si calia i no bandejats per preferir un mandat tranquil. Manresa, avui, té menys expectatives de progressar que el que poden indicar els grans projectes que s’estan endegant a la ciutat i que ens cita Relat (la Fàbrica Nova; la nova seu de la Generalitat; el nou Arxiu Comarcal; l’Anònima; i el nou pavelló del Congost). Segons ella, “tots aquests projectes (...) comparteixen una mateixa ambició: renovar, obrir i re-connectar la ciutat amb ella mateixa”. No crec que siguin la panacea de la ciutat ni les grans solucions de futur per superar els reptes actuals i urgents que ens condicionen justament la visió estratègica que hauríem de tenir. Si calia renovar i re-connectar la ciutat, el millor projecte factible, i molt més barat que tots els engegats, era el que vam proposar al programa electoral de Junts de refer totes les carreteres de la ciutat (Cardona, Vic, Santpedor i Pont de Vilomara) per fer-les confluir per revitalitzar els seus eixos vitals (urbans, comercials, d’habitatge i socials) que es degraden a marxes forçades. Sí que té raó quan diu que “qualsevol transformació urbana comporta també nous costos de manteniment i responsabilitats col·lectives”. I tant! El que no comparteixo és en dir que el debat “no pot limitar-se a qüestions estètiques o puntuals, sinó enfocar-se en com sostenim el creixement i com el convertim en prosperitat compartida”. Justament tenir cura de les qüestions estètiques i puntuals poden ser la clau per a una bona diagnosi per poder enfocar qualsevol estratègia de ciutat. Si tot un govern no té la sensibilitat per fer treure un cartell públic de davant del Pont Vell que malmet la façana històrica de la ciutat i no és capaç de veure el con d’obra que des de fa setmanes penja de la teulada de Sant Marc, com podrà albirar el futur de grans empreses públiques? Si no veus el detall, com pots preveure el futur? Em sumo al repte que ens demana l’arquitecta d’aprofitar els potencials de Manresa amb visió i consens, però això ha de començar per qui en té la màxima responsabilitat política per a fer-ho. Si no és així, arribar als 100.000 habitants pot ser més una càrrega que una oportunitat.