El creixent paper de l’Estat en l’empresa

Entre les 500 empreses més grans del món segons el volum de facturació, 125 són propietat dels Estats, ja sigui totalment o parcialment. D’aquestes 125, 86 són xineses. Entre les 10 primeres, darrere de les grans cadenes de distribució americanes Walmart i Amazon, segueixen el conglomerat d’electricitat xinès State Grid, la petrolera estatal àrab Saudi Aramco i la petrolera China National. L’any 2000, segons un informe de l’OCDE, hi havia només 34 empreses amb participació estatal entre les 500 més grans del món. El salt de gegant del país comunista i la irrupció de les potències àrabs del Pròxim Orient han causat aquest rellevant terratrèmol.

Que la Xina acapari les primeres posicions mundials en el terreny empresarial gràcies al dirigisme/intervencionisme del seu sistema no és una sorpresa. L’inesperat és que aquests moviments, sumats a la presència de fons d’inversió sobirans -de Noruega a Qatar- com a accionistes de grans empreses occidentals, han obligat a repensar el paper de l’Estat en el capital de les empreses considerades estratègiques.

El cas paradigmàtic ha sigut el dels Estats Units. Si la gran recessió iniciada el 2008 va obligar a salvar bancs, companyies d’assegurances i companyies automobilístiques, les conseqüències de la invasió russa d’Ucraïna, la disrupció tecnològica causada per la IA i la recerca i explotació de recursos minerals rars (i no tan rars, però rellevants) ha ressuscitat estratègies del passat.

L’entrada del Govern americà en el capital de l’empresa de semiconductors Intel -el 10% per 11.000 milions- serveix d’exemple. Al costat de Microsoft, Intel va encapçalar el monopoli dels sistemes operatius dels ordinadors als anys noranta en la famosa aliança Wintel. I en els orígens d’aquesta indústria hi ha l’impuls dels governs americans després de la Segona Guerra Mundial. La presidència de Donald Trump, no precisament comunista, també ha decidit participar en empreses que exploten minerals rars. El creador del MAGA (Make America Great Again) té les seves conseqüències empresarials.

Enmig d’aquest panorama, els països de la Unió Europea juguen les seves guerres particulars. França continua sent el paladí de l’Estat intervencionista. El dirigisme francès i la participació pública en sectors considerats estratègics són part de la seva història recent. Avui, el país veí participa en 11 empreses cotitzades del seu país, inclòs el grup aeroespacial i de defensa Airbus, amb el 10,8%, en el qual participen també Alemanya -el 10,8% també- i Espanya, amb un 4,1%.

A Espanya, l’intervencionisme estatal en les empreses estratègiques també té història. El règim franquista va crear l’INI (Institut Nacional d’Indústria) el 1941 per començar el desenvolupament de sectors clau. La vida fa tantes voltes que un producte d’aquella època, Endesa, que va anar sumant altres elèctriques regionals, ha acabat en mans de la italiana Enel, participada en un 24% per l’Estat transalpí. I, per als curiosos de la història, l’automobilística Seat, un altre producte de l’INI, ha acabat en mans de l’alemanya Volkswagen, l’empresa europea més gran en facturació. ¿I quins són dos dels seus principals accionistes? La regió de Baixa Saxònia -11,8%- i el fons sobirà de Qatar -10,5%-. Aquest fons és principal accionista d’una altra elèctrica espanyola: Iberdrola. En controla el 8,8%.

Aquesta setmana, al suplement ‘actius’, Juan Carlos Lozano analitza el nou paper de l’Estat a Espanya. L’entrada de capital saudita a Telefónica va ser un esperó perquè, a través de la SEPI, el Govern ordenés la compra del 10% de la companyia de telecomunicacions, una de les peces empresarials del franquisme. A més de Telefónica, l’Estat participa en vuit companyies cotitzades més, cada una amb la seva història: des d’Aena i Indra fins a Caixabank -en la qual hereta el capital procedent de la rescatada Bankia-. Entre elles podran generar aquest any fins a 1.800 milions en dividends.

¿El futur? El Govern acaba de crear un comitè d’inversions estratègiques amb l’objectiu veure noves oportunitats per facilitar inversions i participar-hi, arribat el cas. ¿De quina mena? Sectors estratègics fonamentals per a la seguretat nacional: telecomunicacions, energia, defensa, explotació i producció de minerals, aigua i infraestructures de transport. A aquests sectors es pot afegir la creació d’agències estatals, autonòmiques i locals en el sector de l’habitatge i la construcció.

Qualsevol moviment realitzat per un estat de la UE en el sector empresarial es mirarà amb lupa. Hi haurà límits i n’hi ha d’haver. Les transformacions en les quals està sumida la UE redefinirà el mapa empresarial. La creació d’un gran fons sobirà d’inversió europeu no és descartable. I no s’ha de fer res sense pensar en els que han de ser-ne els beneficiats: els ciutadans.