Dicotomies sostenibles, les COP

Tot just acaba de finalitzar la COP 30 de Belém (Brasil), amb un resultat certament frustrant. Un acord de mínims que deixa fora la menció dels combustibles fòssils.

No és el meu interès redactar un article tècnic, explicant avenços assolits o retrocessos evidents. Hi ha hagut poques alegries i grans decepcions, aquest seria un epitafi perfecte per a una Cimera que cada vegada té més estatus de postureig polític, poc resolutiu i eficaç. En tot cas, i en paraules d’un gran coneixedor d’aquestes Cimeres, en el canvi climàtic una derrota pot ser una victòria, mai hi hagués hagut l’Acord de París sense el fracàs de la COP 15 de Copenhaguen.

Però, no puc deixar de fer algunes reflexions. Realment, ¿Són convenients Cimeres amb una periocitat anual, que es limiten a ratificar acords anteriors, mancats de propostes noves que representin un avenç quantificable? ¿No seria millor una Cimera cada cert any que serveixi de llançadora de grans acords estratègics?

Estats Units ni hi ha estat present i Europa va posar una línia vermella que ha vist totalment superada, en no esmentar-se cap camí per l’abandonament dels combustibles fòssils. I, aquests eren, fins ara, els líders de les Cimeres passades. Llavors, ¿qui lidera a partir d’ara? Sincerament, no en tinc ni idea, la Xina no ha pres encara el relleu, els països emergents continuen sent emergents, i la resta està en altres prioritats.

La sostenibilitat es va complicant a mesura que passen els anys. Els coneguts criteris ESG tenen cada vegada més detractors i comencen a ser qüestionats. Les Cimeres s’han convertit en un esdeveniment més pensat en la promoció de la ciutat seu que no en la lluita contra el canvi climàtic, origen de les Conferències de les Parts de l’ONU (COP).

Tothom coneix el terme sostenibilitat. Es destaca la seva importància i la necessitat d’adoptar polítiques i acords que regulin i protegeixin els criteris base, però, en realitat s’avança molt poc i es continua protegint a models no sostenibles que són teixit productiu i motor industrial de molts països. En el fons, és un vull i no puc.

Ens encantaria ser sostenibles, però la prioritat és cuidar economies nacionals protegint lobbies influents, i, de vegades, aquestes dues premisses no casen bé juntes. Els Estats i Organitzacions es tornen dicotòmics, volem, però no podem. Vivim d’una realitat econòmica poc sostenible i no podem permetre’ns el luxe de prescindir-ne, encara que això representi una escassa visió estratègica. A mitjà termini, aquestes polítiques acabaran sent contraproduents, el consum de recursos, cada vegada més escassos, portaran al límit al nostre entorn, al medi i a la pròpia societat.

Ho visc diàriament. Aquesta setmana he assistit a la fira IBTM amb presència de la majoria dels països del món. El sector MICE (reunions, incentius, conferències i exhibicions) genera una important riquesa a nivell mundial, però també té un impacte alt en el medi. ¿La sostenibilitat interessa? Si, però no. A tall de conclusió després de parlar tres dies amb moltíssimes persones, destaco que la sostenibilitat és un tema interessant, tot i que no prioritari. No hi ha recursos, ni financers ni d’estructura, per destinar a aquest tema. Sona bé, però avui no és estratègic. I, això només és un exemple del que passa en molts altres sectors, tant industrials com de serveis.

Vivim en una dicotomia sostenible, sí però no. I, així, no avançarem. Toca ser un activista per generar cultura sostenible que no només es quedi en paraules i bones intencions. Em temo que el camí serà molt més llarg del previst.

Siguem smart people.