De la dictadura a la democràcia

Quan es compleixen 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, i amb dades del CIS, 1 de cada 5 joves d’entre 18 i 24 anys creu que el règim de Franco va ser «bo» o «molt bo». I 1 de cada 4 majors de 75 anys qualifica de «bons» o «molt bons» el temps de la dictadura franquista. Pels joves, el franquisme queda tan lluny com per als avis la Guerra de Cuba. Qualsevol opinió favorable a Franco és més una crítica a la situació actual que cap altra cosa. Enmig de la desinformació i el soroll de les xarxes, els joves perceben una societat que no els ofereix un futur d’esperança. Es percep un alt nivell de malestar i rebuig a la política actual. I quan el vell món és mort i el nou triga a aparèixer, en l’espera sorgeixen molts fantasmes.

Des del 1975, la població espanyola ha augmentat en 13 milions de persones: de 36 a 49 milions. Com va dir Alfonso Guerra, a Espanya no la coneix avui ni la mare que la va parir. Entre altres raons, perquè s’ha dissenyat un Estat del benestar inexistent a les acaballes del franquisme. Naturalment, amb l’expansió sense precedents de la despesa pública, que el 1975 representava només el 23,5% del PIB, ara el 47%, i continua creixent.

L’Espanya del 1975 i la del 2025 representen dues realitats històriques profundament diferents, separades per mig segle de transformacions polítiques, econòmiques i socials. El pas d’una dictadura a una democràcia consolidada, la integració a la Unió Europea i la globalització han marcat el país. Tot i això, els indicadors mostren llums i ombres que conviden a una reflexió crítica. El poder il·limitat de la majoria, paradoxalment, no és la millor garantia del respecte a les llibertats individuals. Tampoc ho és la dictadura.

El 1975, Espanya venia d’un cicle d’expansió sense precedents: entre el 1949 i el 1974 el PIB per càpita va créixer a un ritme anual del 6%, situant el país entre els que més creixien al món. Aquest desenvolupament es va assolir amb un mínim deute públic del 7% del PIB i una taxa d’atur del 4%. En contrast, en el període 1999-2024 el creixement es va reduir a l’1% anual, el deute públic supera el 100% del PIB i la desocupació s’aproxima a l’11%, després d’haver arribat a pics històrics en crisis anteriors.

La convergència amb l’OCDE també s’ha estancat: el 1975 Espanya arribava al 90% de la renda mitjana occidental, mentre que avui se situa només en el 75%, vint-i-cinc punts per sota de la mitjana. L’accés a l’habitatge reflecteix un altre canvi dràstic: el 1985 n’hi havia prou amb tres anys de renda per comprar una casa; avui es necessiten vuit anys, fet que limita l’emancipació dels joves i la formació de famílies.

La família tradicional ha patit una transformació radical. El 1975 menys del 4% dels naixements es produïen fora del matrimoni; avui superen el 50%. La taxa de divorcis s’ha multiplicat, especialment després de la llei de divorci exprés del 2004, i actualment es produeixen 5 ruptures per cada 10 matrimonis que se celebren. A la debilitat de la institució familiar se li suma la generalització de l’avortament: l’any 2022 es van registrar més de 98.000 avortaments, fet que equival a un de cada quatre embarassos.

La fecunditat ha caigut de 2,77 fills per dona el 1975 a 1,16 el 2022, situant Espanya entre els països amb menor natalitat del món. Això ha invertit la piràmide demogràfica: els menors de 14 anys han passat del 27% al 13% de la població, menys de la meitat, mentre que els més grans de 65 anys han augmentat del 10% al 21%, més del doble, amb previsió d’arribar al 31% el 2050. L’envelliment amenaça la sostenibilitat del sistema de pensions com ha recordat aquesta setmana l’OCDE, una vegada més. L’organisme recomana que la despesa s’adapti a l’augment de l’esperança de vida, recuperant el derogat factor de sostenibilitat, i ampliar el període de càlcul de les pensions a 35 anys, de manera que es tinguin en compte també els anys de baixa cotització.

La criminalitat i la població reclusa s’han triplicat des del 1975, malgrat les lleis més laxes i un nombre de policies que s’ha duplicat. Si el 1975 hi havia 14.700 reclusos, el 2024 aquesta xifra havia augmentat fins als 59.226 reclusos. La taxa de suïcidis també preocupa: ha passat de 3,8 per 100.000 habitants el 1975 a 8,6 el 2023, reflectint un augment del malestar psicològic. A més, la solitud no desitjada s’ha convertit en una epidèmia: les llars unipersonals han passat del 10% el 1990 al 30% actual.

Estem millor o pitjor que fa 50 anys? La resposta no és unívoca. S’han recuperat llibertats polítiques, drets individuals i benestar material en alguns aspectes. Tot i això, les dades revelen un deteriorament preocupant de la productivitat i la cohesió social, l’estabilitat familiar, la demografia i la sostenibilitat econòmica. El país ha passat d’una etapa de creixement vigorós i estructura social sòlida a una societat molt més endeutada, envellida i fragmentada.